Iván Morales, de debutar a ‘Poblenou’ a cineasta d’èxit, passant per ‘Nissaga’
La memòria televisiva de tota una generació a Catalunya té un rostre gravat a foc. És el d’un jove actor que, a mitjans dels noranta, es va convertir en una cara molt coneguda. Parlem d’Ivan Morales, el personatge del qual en una sèrie mítica el va catapultar a una fama gairebé instantània.
Tanmateix, la seva trajectòria posterior demostra que aquell només va ser el primer capítol d’una carrera molt més polifacètica. Morales va saber navegar les turbulentes aigües de l’èxit precoç per construir un perfil artístic sòlid i respectat. Lluny de conformar-se amb l’etiqueta d’ídol juvenil, va emprendre un camí valent cap a la creació. Avui, el seu nom és sinònim d’un teatre compromès i un cinema amb una veu inconfusible.
L’ídol que va néixer a 'Poblenou'
L’actor, originari de Barcelona, va veure com la seva vida canviava radicalment el 1994 quan va ser seleccionat per a Poblenou. La primera telenovel·la de TV3 va obtenir uns índexs d’audiència espectaculars. El seu paper era el de Miquel, amic de Martí, interpretat per un molt jove Quim Gutiérrez.
En Miquel va tenir una trama força fosca en relacionar-se amb una sèrie de personatges tèrbols, però va aconseguir sortir-ne gràcies a Martí i Clàudia (Cristina Brondo).
Un altre dels seus papers que el fan molt reconeixible per al públic català és el d’Alexandre a 'Nissaga, l’Herència'. Allà el seu personatge era un ric hereu que compartia internat amb Mateu Cabanilles (Marc Rodríguez). En Mateu era el dolent de la seqüela de 'Nissaga de Poder'. Una sèrie per al prime time i de capítol setmanal que no va acabar de funcionar. La seva antecessora havia deixat el llistó molt alt i la desaparició de molts personatges històrics no va acabar de convèncer l’audiència.
A més, algunes trames es feien repetitives i d’altres, inversemblants. Tornant al personatge d’Alexandre, estava enamorat de Mateu i era la seva mà executora en la majoria de crims. Alexandre s’ho cobrava amb sexe, tot i que era conscient que mai podria obtenir l’amor de Mateu. Al final, va acabar assassinat pel mateix Mateu, qui, acorralat, es va suïcidar.
https://www.instagram.com/p/DNc_mj1Rong/
La fama el va abordar amb una intensitat que pocs aconsegueixen gestionar a una edat tan curta. Després d’aquell èxit aclaparador, va continuar treballant a la petita pantalla, participant en produccions com "El cor de la ciutat". També va fer els seus primers passos al cinema, amb papers en pel·lícules com "La enfermedad del domingo" o "La vampira de Barcelona". El seu rostre era una garantia d’èxit i el seu talent, una evidència.
La reinvenció artística: del plató a la direcció
Tot i tenir una carrera consolidada com a actor, Morales va sentir la necessitat d’explorar noves facetes creatives. Sentia que l’èxit l’havia encasellat en un tipus de personatge del qual volia escapar. Va ser llavors quan va decidir fer un pas valent cap a la direcció i la dramatúrgia.
Va fundar la seva pròpia companyia de teatre, Prisamata, convertint-se en un referent de l’escena alternativa de Barcelona.
La seva feina com a autor i director teatral ha estat reconeguda amb guardons tan prestigiosos com un Premi Max. A més, ha mantingut un fort vincle amb la Sala Beckett, un emblemàtic espai de creació situat, curiosament, al seu Poblenou natal. El 2021, va dirigir en una obra el seu amic Bruno Bergonzini. Tots dos havien coincidit a Poblenou, on Bruno també va tenir el seu primer paper.
La seva visió del cinema i el retorn als orígens
Ivan Morales no ha oblidat mai les seves arrels obreres, un origen que impregna gran part de la seva obra. El cineasta ha deixat clar en diverses entrevistes que la seva visió artística està profundament lligada al seu barri. Allà hi troba la inspiració i l’autenticitat que busca plasmar en els seus projectes.
El seu salt a la direcció cinematogràfica amb pel·lícules com "La desvida" o la seva feina com a guionista a "El truco del manco" confirmen el seu talent per explicar històries crues i emocionants. La seva trajectòria és un clar exemple de com un artista pot evolucionar sense renunciar a la seva essència. Ha demostrat que hi ha vida, i molt d’art, després d’un gran fenomen televisiu.
