A la tardor de 1995, a l'ombra de la catedral de Santiago, va començar a forjar-se un petit miracle futbolístic. La modesta SD Compostela, acabada d'arribar a Primera Divisió, es va atrevir a somiar en gran. Contra tot pronòstic i amb un dels pressupostos més humils de la categoria, l'equip gallec va completar una primera volta de somni: al terme d'aquella primera meitat de la Lliga 95/96, el Compostela s'alçava segon en la classificació, només per darrere de l'Atlètic de Madrid, proclamant-se subcampió d'hivern.
La ciutat, més acostumada al silenci dels pelegrins que als càntics futbolers, va descobrir de sobte la màgia de competir de tu a tu amb els grans.
La màgica primera volta: Compostela toca el cel
L'inici de la temporada 1995/96 va ser simplement espectacular per al "Compos". Jornada rere jornada, aquell equip humil va encadenar resultats sorprenents i es va codejar amb els gegants de la Lliga. A l'octubre de 1995, San Lázaro va viure una nit per a la història: el Compostela va aconseguir un triomf èpic per 2-1 davant el FC Barcelona de Johan Cruyff. Bent Christensen, davanter danès, i el nigerià Christopher Ohen van capgirar un partit que va començar guanyant el Barça, desfermant la bogeria a les grades. Només un mes després, el Compostela va endossar un 4-0 al Deportivo de La Corunya en un derbi gallec inoblidable, demostrant que el seu no era casualitat.
Per Nadal, els de Fernando Vázquez –un professor d'institut que debutava aquell any a l'elit– s'havien guanyat el respecte de tot el país. Amb una primera volta magnífica, l'equip va arribar a l'aturada hivernal situat al segon lloc de la Lliga, només per darrere del futur campió Atlètic de Madrid. Cap aficionat compostel·là oblidarà els diaris titulant la gesta del petit club santiaguès, ni com cada setmana es repassava la classificació per confirmar, amb sorpresa i orgull, que sí, allà dalt hi havia el Compostela.
Aquell onze blanc-i-blau barrejaven futbolistes veterans de recorregut discret amb altres forans que van trobar a Santiago la seva llar futbolística. La plantilla comptava amb noms com Nacho, José Ramón (exjugador del Deportivo), el navarrès Bellido o Lekumberri, combinats amb el talent brasiler de Fabiano, la visió del francès Franck Passi i els gols de l'escurridís danès Bent Christensen. Ohen també va ser un dels més destacats. Sota la batuta de Vázquez, tots van rendir molt per sobre de les expectatives.
El mateix tècnic, amb el seu carisma tranquil de 'profe' de poble, es va convertir en estrella mediàtica: programes com El Día Después de Canal+ li van dedicar reportatges, intrigats per la clau de l'èxit d'aquell equip revelació. I és que el Compostela enamorava pel seu futbol valent i alegre. Cada victòria alimentava la llegenda d'un club que pocs anys abans penava a Segona B, i que ara somiava despert al cim de Primera.
Quan el somni va començar a esvair-se
Amb l'any nou de 1996, la realitat va començar a poc a poc a pesar sobre les espatlles del Compostela. Mantenir el nivell de la primera volta va resultar una tasca titànica. Els rivals, advertits ja de la qualitat dels gallecs, van començar a prendre precaucions. A més, la plantilla curta va començar a acusar el cansament i alguna que altra lesió. La segona volta va ser molt més dura: aquelles victòries èpiques van donar pas a empats soferts i derrotes que van fer mal.
Tot i així, el Compos va seguir donant guerra a la part alta durant diverses jornades més, resistint-se a renunciar al seu somni europeu. Però a mesura que avançava la primavera, els grans equips van recuperar terreny i el modest Santiago de Compostela va anar cedint posicions.
El desenllaç de la temporada 95/96 va deixar un sabor agredolç. El Compostela va acabar finalment en desena posició de la Lliga, un lloc que, vist fredament, era extraordinari per a un debutant... però que sabia a poc després d'haver tocat la glòria mesos abans. Va quedar, això sí, com la millor classificació de tota la història del club.
Per davant només li va avantatjar en un punt el Deportivo (9è) i, per orgull de l'afició compostel·lana, el seu equip va quedar per sobre del Celta de Vigo (11è) aquell any. No hi va haver bitllet per a competicions europees ni títol algun, però la gesta estava feta: el "Compos" havia escrit en or una pàgina inesborrable del futbol dels 90. Al sonar el xiulet final de l'última jornada, molts seguidors a San Lázaro van aplaudir amb llàgrimes als ulls. Havia acabat el somni més bonic que mai van imaginar, aquell en què per un temps el seu modest equip va lluitar d'igual a igual amb els gegants.
Herois de San Lázaro i una afició entregada
Darrere d'aquella gesta van quedar per sempre els noms de jugadors que, sense ser superestrelles, es van convertir en herois locals. El brasiler Fabiano Soares va ser el far creatiu de l'equip, un migcampista talentós la relació del qual amb el Compos va acabar sent "una duradora història d'amor amb San Lázaro". L'afició l'adorava tant que va arribar a batejar-lo "O Rei", el rei d'un Compostela que va regnar breument al més alt. Juntament amb ell brillava Christopher Ohen, davanter nigerià que amb els seus gols i el seu somriure etern es va guanyar el cor de la grada. Ohen venia de molt lluny i va trobar a Santiago una llar: quan perforava les porteries rivals, els gallecs corejaven el seu nom sentint que res no era impossible.
També hi eren Villena, Chucho Castro, Chiba, i tants altres obrers de la pilota que van donar tot per aquella samarreta blanc-i-blava. Cap d'ells era una figura mediàtica; eren homes humils que, units, van aconseguir quelcom extraordinari.
La comunió amb l'afició va ser total. Al principi va costar omplir les grades –Santiago no tenia gran tradició futbolística–, però el fenomen Compos va encendre ràpid. "Allò va anar creixent i la ciutat es va involucrar amb el club. Érem l'equip de Galícia! Sentíem l'afecte de tothom: de Vigo, Corunya, Lugo, Ourense... Va ser molt bonic" recordava emocionat Fabiano anys després. I és que en aquella temporada màgica, seguidors de tota Galícia van empatitzar amb el petit Compostela que desafia els gegants.
Cada triomf encenia la festa a la Praza do Obradoiro i als bars de la ciutat. Els jugadors, en acabar els partits, donaven la volta a l'estadi aplaudint una afició que no acabava de creure's el viscut. Es va forjar un vincle gairebé familiar entre equip i aficionats, una història de ventafocs i gegants que encara avui, dècades més tard, eriça la pell a qui la recorda.
Del cel a l'infern: glòria efímera i dolorosa caiguda
El conte de fades del Compostela no va durar gaire més enllà d'aquella temporada gloriosa, i els anys següents van portar capítols agredolços. A la Lliga 1996/97, l'equip santiaguès va aconseguir mantenir-se amb dignitat: va arribar fins i tot el búlgar Lyuboslav Penev per formar una dupla letal amb Ohen, i el Compos va acabar 11è, consolidant-se un any més a Primera. Però les dificultats econòmiques i la pressió esportiva començaven a aparèixer.
La temporada 97/98 seria l'última a l'elit. Aquell any, malgrat lluitar amb garra fins al final, el Compostela va acabar 17è i es va veure obligat a jugar una promoció de permanència davant el Villarreal. La salvació es va escapar de la manera més cruel: després d'empatar ambdós partits, el valor doble dels gols fora de casa va condemnar el Compos al descens. A El Madrigal, els jugadors es van desplomar sobre la gespa en saber que tot havia acabat. Quatre anys de somni a Primera arribaven al seu final de la manera més amarga. Santiago sencer va plorar aquella nit; la gesta dels modestos havia acabat i tocava despertar.
Irònicament, abans d'acomiadar-se de Primera, el Compostela va regalar als seus fidels un últim suspir de glòria: al maig de 1998, a la penúltima jornada, va jugar a l'Estadi de Riazor i va golejar 6-2 al Deportivo de La Corunya, el seu rival regional. Aquella golejada impresionant a un gegant va ser un cant de cigne, un orgullós "aquí vam estar" abans de l'adeu. Però ni aquest resultat històric va poder salvar l'equip del descens. Després de la caiguda a Segona Divisió, el club va entrar en una espiral complicada.
La directiva de José María Caneda –el controvertit president que fins i tot tenia un pasdoble dedicat– va fer apostes arriscades per intentar el retorn immediat a Primera, fitxant veterans il·lustres com Vladimir Radchenko o recuperant Vlado Gudelj, però el somni ja s'havia trencat. A la 98/99 el Compos es va quedar a mitja taula a Segona, i el pitjor estava per venir.
Els problemes econòmics, abans amortits pels èxits, es van tornar insostenibles. Amb l'arribada dels 2000, el Compostela va patir un calvari administratiu: el 2003, ofegat pels deutes, va ser descendit d'ofici a Segona B per no poder afrontar un augment de capital milionari. A partir d'aquí, l'històric club va iniciar un dolorós viacrucis per les categories inferiors.
El 2004 va baixar a Tercera, i poc després, incapaç de pagar als seus creditors, va caure fins a Regional Preferent. L'equip que havia meravellat Espanya desapareixia dels focus i dels mapes futbolístics. Per acabar-ho d'adobar, a finals de 2006 l'entitat va entrar en procés de liquidació, en considerar-se inviable continuar. L'afició compostel·lana, tan pocs anys enrere al cim del món, assistia impotent a la desaparició del seu club de tota la vida. Molts van conservar com a tresors les seves bufandes i samarretes blanc-i-blaves, records d'una era gloriosa que semblava esvair-se per sempre.
El renaixement de l'Esedé: la flama segueix viva
Quan tot semblava perdut, la història del Compostela va donar un gir esperançador digne dels seus millors guions. El 2007, mentre l'antiga societat agonitzava, va néixer un nou club que va adquirir el nom i els símbols de la SD Compostela. Aquella espurna, auspiciada per exdirectius i aficionats, va impedir que la flama s'extingís. Finalment, el 2011 una nova directiva va sanejar els deutes pendents i va recuperar oficialment la denominació de SD Compostela. L'Esedé renaixia de les seves cendres com l'Au Fènix, disposada a escriure nous capítols.
El camí de tornada ha estat llarg i humil, però il·lusionant. Des de les categories regionals més modestes, el "Compos" va iniciar una lenta escalada: ascens a Tercera el 2012 i retorn a Segona B (la divisió de bronze) el 2013. L'afició va tornar a somriure veient el seu equip en categoria nacional, visitant de nou estadis històrics de Galícia i Espanya.
El 2014/15 van fregar la promoció d'ascens a Segona Divisió, quedant a les portes de lluitar per tornar al futbol professional. Tanmateix, els entrebancs no han faltat: el 2016 l'equip va descendir una altra vegada a Tercera, obligant a un nou projecte des de baix, basat en la gent de casa i joves valors de la comarca. Aquesta filosofia d'humilitat i esforç ha anat donant fruits a poc a poc. El 2020, després d'una emocionant eliminatòria exprés, el Compostela va aconseguir pujar a la nova Segona Divisió B (renombrada després Segona RFEF).
Compostela 3 - Albacete 1. Temp. 95/96. Jor. 15.
Actualment, la SD Compostela milita a la quarta categoria del futbol espanyol (Segona RFEF), lluny de la brillantor de Primera, però amb el mateix cor combatiu de sempre. El club lluita per fer el salt a la recent creada Primera RFEF i seguir escalant esglaons a la recerca del somni de tornar algun dia al professionalisme.
L'afició, aquella que va viure nits de glòria irrepetible als 90, segueix aquí, transmetent la llegenda de generació en generació. Cada vegada que l'equip salta a la gespa de San Lázaro, els vells rockers del lloc tanquen els ulls i per un instant tornen a veure Ohen, Fabiano i companyia enfrontant-se al FC Barcelona o al Madrid. La nostàlgia es barreja amb l'esperança a les grades. Perquè si alguna cosa va ensenyar aquell Compostela és que, amb treball i fe, els miracles poden ocórrer: "L'únic miracle és el treball i la continuïtat d'un grup... unit a una afició que va en augment, això explica el fenomen Compostela", deia el president Caneda en aquells anys daurats.
El somni de tornar
I així, la màgia d'aquell Compostela perviu fins avui. Un club que va morir i va renéixer per seguir explicant la seva història; un grapat d'homes humils que van tocar el cel i van caure a l'infern, però el record dels quals roman inesborrable. Cada gol en el modest present de l'Esedé porta un eco d'aquell passat gloriós. A Santiago de Compostela, la ciutat dels miracles, ningú dubta que algun dia els versos d'aquella vella gesta tornaran a entonar-se. Mentrestant, queda l'orgull d'haver viscut una gesta irrepetible, un somni vintage fet realitat que encara avui fa brillar els ulls dels aficionats. El Compostela de 1995/96 ens va ensenyar a creure en l'impossible, i aquesta serà per sempre la seva major victòria. Compos etern!