La pantalla de TV3, aquella que tantes vegades transmet notícies, entreteniment o emoció esportiva, també és a vegades un mirall dels sentiments més íntims de qui l'habiten. Aquesta setmana, una de les seves periodistes més reconegudes ha compartit una publicació que ha remogut a molts espectadors i companys de professió. Amb paraules càlides, nostàlgiques i plenes de veritat, ha recordat algú que no apareixia davant de càmera, però la presència del qual era constant, viva, i profundament influent en els passadissos d'una de les disciplines més exigents i apassionants del món audiovisual.
La periodista, vinculada des de fa més de dues dècades al món de l'esport, ha crescut professionalment en entorns marcats per l'adrenalina, la velocitat i el treball en equip. Des dels seus inicis en programes informatius fins als seus anys més brillants recorrent el món en grans esdeveniments internacionals, ha acumulat no només experiència, sinó també relacions humanes que han marcat la seva carrera i la seva vida.
Una trajectòria lligada a l'asfalt i a l'esforç
Durant anys, va ser un dels rostres habituals del paddock. Una periodista que va saber guanyar-se el respecte de pilots, enginyers, tècnics i també del públic. Era fàcil identificar-la en les transmissions de Fórmula 1, amb el micròfon a la mà i la mirada atenta, preguntant el just, coneixent cada racó del circuit i cada rostre de l'equip tècnic. Aquella època, marcada per viatges constants, matinades, emocions fortes i moltes hores sota el sol abrasador o la pluja inesperada, va deixar una empremta inesborrable.
Malgrat que TV3 va deixar de retransmetre la Fórmula 1 fa ja anys, els qui van formar part d'aquella cobertura segueixen recordant aquella etapa com una de les més vibrants. I no és per menys: compartir tantes vivències intenses, en un entorn tan exigent i globalitzat, genera vincles que van molt més enllà de la feina.
Un missatge que va paralitzar les xarxes
Per això, quan aquesta veterana del periodisme esportiu va publicar a les seves xarxes un missatge tan carregat d'emoció, les seves paraules van ressonar profundament. Parlava d'algú a qui coneixia bé, d'algú que sempre la feia riure, que tenia un mig somriure permanent, que s'oferia a escoltar en els moments de tensió, que apareixia per sorpresa per compartir una canya i una conversa. Un argentí amb ànima festiva, però també una professionalitat indiscutible.
“Em deies Laïta”, escrivia ella, amb una barreja d'incredulitat i dolor. “El paddock no serà el mateix sense tu. Continua de festa i transmetent la teva màgia allà on siguis”. Deia adeu a una part important de la seva vida, i ho feia amb la naturalitat de qui no pot amagar el que sent.
La Fórmula 1 perd a un dels seus
El missatge era un homenatge. Però també un comiat. Perquè el protagonista invisible d'aquestes paraules era Ulises Panizza, càmera argentí de la transmissió oficial de la Fórmula 1, mort de manera inesperada. Una figura fonamental darrere de les imatges que milions d'aficionats han vist sense saber qui estava a l'altre costat de l'objectiu. Panizza era el responsable de capturar moments únics en boxes, entrevistes emocionants i plans que transmetien l'essència de l'esport més ràpid del planeta.
Franco Colapinto, jove promesa de l'automobilisme argentí, també el va acomiadar a les xarxes amb un missatge que va estremir el paddock. “Un gran, Uli. Que bonic haver compartit les meves primeres curses amb tu. Et trobarem a faltar”.
I així, entre records, anècdotes i llàgrimes silencioses, Laia Ferrer —ara al 3/24 i encara en plena transició professional— ret homenatge a un amic, un company i un símbol d'una etapa irrepetible. Perquè de vegades, la televisió també és memòria. I el dol, encara que callat, es cola per les escletxes de la pantalla.