En una edició recent de Tot es mou a TV3, la ciència va ocupar un lloc poc habitual però completament merescut a la sobretaula catalana. No va ser una recepta ni una polèmica política el que va capturar l'atenció del públic, sinó una conversa inesperadament reveladora sobre un dels fenòmens més extraordinaris de la medicina contemporània. Sense previ avís, la longevitat es va convertir en protagonista, i no com a concepte abstracte, sinó com a història real, propera i profundament humana.
Al capdavant de la conversa, un rostre habitual de l'àmbit científic que, malgrat el seu perfil tècnic, sap comunicar amb claredat i proximitat. Manel Esteller, director de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras i referent internacional en epigenètica, va ser convidat per explicar un estudi que ha donat la volta al món. Però la seva intervenció va ser molt més que la presentació de dades: va ser un homenatge a una vida que va desafiar els límits coneguts de la biologia.
Un cas que obliga a repensar l'envelliment
Durant anys, la ciència ha perseguit la fórmula que permeti viure més… i millor. I encara que la resposta definitiva segueix sense aparèixer, alguns casos excepcionals ofereixen pistes valuoses. Un d'ells va viure discretament en una residència d'Olot fins a l'agost de 2024, data de la seva defunció. Tenia 117 anys i 168 dies. I la seva història, lluny de quedar enterrada en els obituaris, s'ha convertit en una fita científica.
Esteller va explicar, amb el seu estil sobri i pedagògic, com el seu equip va convèncer la protagonista d'aquest cas —ja centenària— per sotmetre's a un estudi genètic. El que van descobrir va superar totes les expectatives: les seves cèl·lules, analitzades en diferents teixits, mostraven un comportament significativament més jove que la seva edat real. Segons els models d'envelliment basats en metilació de l'ADN, tenia una edat biològica d'uns 100 anys. Una diferència de gairebé dues dècades. Però això no va ser el més sorprenent.
Una revolució que comença a l'intestí
En un moment clau de la conversa, l'investigador va introduir un terme poc habitual a la televisió però essencial en la investigació moderna sobre la salut: microbioma. I aquí va venir el gir. El que van trobar en aquest aspecte concret de l'organisme de la supercentenària és, en paraules del mateix Esteller, “tant fascinant com disruptiu”.
El seu microbioma intestinal no només estava sa, sinó que presentava característiques similars a les d'un nadó. En un cos de 117 anys. Aquesta configuració bacteriana —plena de diversitat, baixa inflamació i alta funcionalitat— està relacionada amb una millor salut metabòlica, immunològica i neurològica. I segons l'equip, podria haver estat clau perquè el seu cos resistís malalties comunes de l'envelliment.
El que van descobrir no és només excepcional, es pot replicar perfectament. Esteller va insistir que no es tracta de màgia genètica: si bé la base hereditària va jugar un paper, també ho van fer factors com l'alimentació, l'estabilitat emocional i un estil de vida tranquil i socialment connectat.
Quan la longevitat té nom i cognom
El moment més emotiu de l'emissió va arribar al final, quan Esteller va revelar el nom de la protagonista de l'estudi. No era una figura anònima. Es tractava de Maria Branyas Morera, la dona més longeva del món fins a la seva defunció el 2024. Nascuda el 1907, testimoni de dues guerres mundials, la grip del 18 i la pandèmia de la COVID-19, María no només va viure una vida extraordinària, sinó que ara el seu cos continua ajudant la ciència a entendre com fer-ho possible per a altres.
Aquell dia, TV3 no només va servir ciència en horari de migdia. Va servir també esperança. Perquè si bé no tots arribarem als 117, potser podrem aspirar a viure com Maria: amb serenitat, lucidesa… i un microbioma en plena forma.