El context econòmic a la Unió Europea viu un moment crucial d'ajustos i decisions fiscals que busquen equilibrar la recuperació després de l'impacte de la pandèmia i la crisi inflacionària. En aquest escenari, els impostos extraordinaris a determinats sectors han estat una de les eines preferides per diversos governs per finançar polítiques socials.
Tanmateix, aquesta estratègia no està exempta de controvèrsia, i la Comissió Europea ha encès les alarmes en relació amb l'impost a la banca que Espanya manté i el caràcter permanent del qual va ser aprovat recentment al Congrés dels Diputats. L'organisme comunitari adverteix que les rendes més baixes poden veure's particularment colpejades a causa de la seva major dependència del crèdit i a eventuals augments en els tipus d'interès.
En el seu últim informe, publicat en el marc del Paquet de Tardor, Brussel·les crida l'atenció sobre les implicacions de l'impost tant en termes de rendibilitat per a les entitats financeres com de competitivitat en el mercat únic. A més, recorda que en tractar-se d'un gravamen que afecta de manera asimètrica els bancs espanyols enfront d'entitats d'altres països, podria generar distorsions i debilitar la posició dels bancs nacionals a escala europea. Tot això, a més, arriba en un moment clau en què el Govern espanyol ha de definir amb més detall la seva senda fiscal i els compromisos de despesa neta davant la pròpia Comissió.
El nou impost a la banca i el seu efecte sobre les rendes baixes
L'impost a la banca, inicialment concebut com un instrument temporal per pal·liar els efectes de la crisi post-COVID-19, ha acabat per consolidar-se a través d'una reforma aprovada in extremis. La nova versió del gravamen adopta un enfocament progressiu:
Marge inferior a 750 milions d'euros: Tipus de l'1%.
Entre 750 i 5.000 milions d'euros: Tipus intermedis que van augmentant.
Més de 5.000 milions d'euros: Tipus del 7%.
Encara que aquest disseny busca equilibrar la càrrega segons el volum de negoci de cada entitat, la Comissió Europea alerta que poden sorgir efectes secundaris no desitjats. En particular, si les entitats, per sostenir la seva rendibilitat davant l'increment fiscal, encarissin la concessió de crèdit, seran les famílies amb menors ingressos les que més pateixin aquest cop, ja que solen sol·licitar préstecs al consum o hipoteques per cobrir necessitats bàsiques. Dit d'una altra manera, l'efecte d'un possible augment dels tipus d'interès en aquests productes podria eixamplar la bretxa de desigualtat financera.
Brussel·les també subratlla que l'impost, si no s'implementa amb cura, pot desincentivar l'eficiència en les entitats bancàries i perjudicar la seva solvència a mitjà termini. Concretament, tem que la base del gravamen (centrada en els marges d'interès) incrementi el risc de comportaments més conservadors o fins i tot freni l'activitat creditícia, en tractar-se d'una penalització directa als resultats del banc.
La preocupació per la competitivitat en el mercat europeu
Un altre aspecte clau per a la Comissió se centra en els desequilibris que aquest impost podria generar a escala comunitària. Mentre els bancs espanyols han de pagar taxes addicionals, els seus competidors en altres Estats Membres continuen operant sota marcs fiscals diferents, la qual cosa podria resultar en una pèrdua de competitivitat relativa per a les entitats nacionals.
Grans grups espanyols. Santander, CaixaBank i BBVA, entre altres, veuran un impacte significatiu, ja que els seus marges d'interessos són més alts i quedarien subjectes al tipus màxim del 7%.
Bancs mitjans. Sabadell o Bankinter, amb marges inferiors, podrien sortir parcialment beneficiats amb un tipus impositiu menor.
Brussel·les insisteix en la necessitat d'una coordinació acurada entre Espanya i la resta d'Estats Membres per evitar fragmentacions en el mercat únic de serveis financers. La competitivitat i la lliure competència han de salvaguardar-se amb una fiscalitat que no representi un greuge comparatiu desproporcionat per a cap entitat.
L'avaluació fiscal de Brussel·les i la falta de concreció
Juntament amb la crítica a l'impost a la banca, la Comissió ha donat a conèixer el seu Pla Fiscal Estructural a Mitjà Termini, un document imprescindible dins del nou marc de regles fiscals europees. Si bé l'Executiu comunitari valora positivament la intenció de reforçar els ingressos de l'Estat i de mantenir polítiques socials, també retreu la falta de detall en l'estratègia de despesa neta que acompanya la reforma.
Segons la Comissió, el Govern espanyol s'ha compromès a incrementar els seus recursos en aproximadament tres dècimes del PIB (entre 4.500 i 6.000 milions d'euros fins al 2031), però la forma concreta de traduir aquest compromís a mesures anuals continua sense estar perfectament delineada. Per ara, el Ministeri d'Economia ha indicat que el desenvolupament d'aquestes polítiques es plasmarà any rere any en els successius Pressupostos Generals de l'Estat.
Aquest detall no és menor, ja que el compliment de les metes fiscals i l'equilibri pressupostari són condicions crucials perquè Espanya continuï rebent els fons europeus assignats. A l'horitzó es troba un cinquè pagament valorat en més de 7.000 milions d'euros, el lliurament del qual depèn en part de la claredat amb què s'implementin i supervisin les reformes compromeses, inclosa la tributària.
Un panorama complex amb riscos i oportunitats
En definitiva, l'anunci urgent de Brussel·les sobre els riscos associats a l'impost permanent sobre la banca posa de manifest la fragilitat d'un context que exigeix la màxima prudència en la presa de decisions fiscals. Mentre que el Govern busca recursos addicionals per mantenir l'“escut social” i avançar cap a la consolidació dels comptes públics, l'organisme europeu adverteix que les rendes més baixes podrien acabar pagant part de la factura per la via de l'encariment del crèdit.
Al seu torn, la sostenibilitat i competitivitat de les entitats bancàries espanyoles, sobretot de les que mouen majors volums de negoci, podria quedar en entredit si la reforma no equilibra correctament la càrrega tributària ni s'acompanya d'una estratègia coordinada amb altres països de la Unió.
Per als pròxims mesos, el full de ruta se centrarà en com el Senat –on el partit de l'oposició compta amb majoria absoluta– i el Govern encaixen aquest trencaclosques, amb Brussel·les com a testimoni i àrbitre, vigilant de prop el compliment de les normes europees i les conseqüències per als col·lectius més vulnerables.