Espanya encareix un escenari econòmic marcat per un envelliment poblacional creixent: el 2024 hi havia 9,9 milions de persones més grans de 65 anys, xifra que podria arribar a 16,6 milions el 2050. Aquesta realitat demogràfica tensiona els comptes de la Seguretat Social, ja que la ràtio de treballadors actius per pensionista caurà de dos a uns 1,3 en les pròximes dècades.
Al mateix temps, la dependència d’ingressos públics s’intensifica: l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal alerta d’un dèficit del 7 % del PIB i un deute del 149 % del PIB per al 2050, si no s’actua amb reformes estructurals. La despesa en pensions ja supera els 13 500 M € mensuals, un 12 % del PIB, i seguirà creixent amb la jubilació de la generació del baby boom.
Paral·lelament, la precarietat laboral és endèmica: més del 60 % dels menors de 30 anys tenen contractes temporals, amb un salari mitjà que ronda els 1 558 € bruts; això impactarà directament en les seves futures pensions, ja que estan lligades a les cotitzacions i, per tant, als ingressos percebuts.
El diagnòstic de Santiago Niño Becerra: un sistema “insostenible” a mitjà termini
En recents intervencions públiques —a Els Matins de TV3 i La Ventana de Cadena SER—, l’economista Santiago Niño Becerra ha reiterat que el sistema de pensions espanyol, en la seva configuració actual, és insostenible.
Segons afirma, les pensions contributives són directament proporcionals als salaris durant la vida activa —“si els salaris són baixos, la cotització serà baixa i això tindrà una implicació posteriorment en la pensió”—, i això condemna les generacions actuals a pensions insuficients.
Niño Becerra adverteix a més que, sense ajustos, d’aquí a 25–30 anys les pensions seran inferiors a les actuals. Aquest pronòstic s’uneix a un clima general de desconfiança: un terç dels més grans de 60 anys no confia que seguirà cobrant en el futur, segons ell, per comprendre la realitat econòmica.
Mesures en el punt de mira
Niño Becerra preveu canvis estructurals progressius, entre ells:
- Estendre el càlcul de la pensió a tota la vida laboral —en lloc dels últims 35 anys—, cosa que en disminuirà la quantia.
- Augmentar l’edat legal de jubilació cap als 67–70 anys, seguint models com el danès.
- Endurir penalitzacions per jubilació anticipada i ajustar la revalorització segons el factor de sostenibilitat.
Impacte social i mental: la bretxa entre generacions
Niño Becerra també destaca les conseqüències psicològiques del pessimisme sobre les pensions. Cita que molts joves li van dir: “Per què jo t’he de pagar la pensió a tu si jo no tindré pensió?”. Aquesta manca d’expectatives genera un desencant que agreuja una realitat laboral ja hostil.
No menys greu: 1 de cada 3 més grans de 60 anys desconfia de la continuïtat del sistema. Aquesta pèrdua de confiança soscava un dels pactes socials més bàsics: la solidaritat intergeneracional.
Reformes urgents i alternatives a considerar
La guardiola de les pensions va tancar el 2024 amb 9 300 M €, però això no cobreix ni una mensualitat de la despesa actual, de 13 500 M € mensuals. Encara que el Govern preveu recuperar fins a 9 000 M € per a finals de 2025, els experts adverteixen que és una solució parcial.
Des de l’Autoritat Fiscal (AIReF) es reclama una avaluació triennal del sistema i una estratègia de llarg termini alineada amb projeccions de despesa i ingressos reals.
Com a resposta a la incertesa pública, ha guanyat protagonisme l’estalvi complementari. Els Plans de Pensions d’Ocupació Simplificats (PPES) permeten aportacions anuals fins a 5 750 €, versus 1 500 € en plans individuals, però la participació és encara escassa: només 53 000 autònoms (de més de 3 M) els tenen.
La combinació de pressió demogràfica i salarial, unida al baix ús de productes patrimonials ben dissenyats, suggereix que el futur passa per models mixtos de pensions, com ocorre en països nòrdics.