El nom de Pau Casals està associat, inseparablement, a la defensa de la cultura i la llengua catalanes. No és només per la seva trajectòria musical, que el va elevar a una dimensió universal, sinó pel seu compromís ferm amb els valors democràtics i amb Catalunya.
Per això, la recent acció promocional del Museu Pau Casals ha aixecat una onada d’indignació a les xarxes, especialment després que el músic Arnau Tordera hagi fet públic un correu rebut en castellà per part d’una agència subcontractada pel mateix museu.
Una comunicació que obvia el català
El correu, que convidava l’artista a col·laborar en una campanya de difusió digital, no contenia ni una sola paraula en català. Cap opció lingüística. Cap menció a la llengua del mestre que dona nom al museu. La proposta, escrita íntegrament en castellà, buscava implicar creadors de contingut per fer promoció del museu a través de xarxes socials.
Tordera, conegut també per la seva defensa del català i per la seva implicació cultural, va denunciar el cas amb contundència: “El mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d’exigir la llengua d’en Pau arreu.” Les seves paraules han estat àmpliament compartides i han provocat una reflexió col·lectiva sobre el tracte institucional a la llengua catalana.
Pau Casals, un símbol trencat
El violoncel·lista va passar més de trenta anys a l’exili, com a resposta a la repressió del règim franquista i a la negació de les llibertats a Catalunya. No va voler tornar ni actuar en territori espanyol mentre no es restituís la legalitat democràtica, i des d’organismes com les Nacions Unides va denunciar la situació del seu país.
Ignorar aquest llegat no és un error menor. És una ofensa a la memòria històrica. Promocionar el Museu Pau Casals sense ni tan sols considerar l’ús de la llengua catalana trenca amb l’essència mateixa del personatge homenatjat. La campanya no ha estat només desafortunada: ha estat aliena als valors que hauria de defensar.
Una problemàtica estructural
Aquest no és un cas aïllat. En els darrers anys, diversos artistes, creadors i professionals han denunciat situacions semblants. L’humorista Peyu ja va exposar el 2023 un cas pràcticament idèntic: una agència de màrqueting subvencionada per la Generalitat li havia fet una proposta de col·laboració en castellà, utilitzant expressions com “Cataluña” amb ñ i cap menció a la llengua pròpia del territori.
“A quina merda de país vivim?”, es preguntava aleshores. Aquesta pràctica posa de manifest una contradicció greu entre el discurs institucional i l’execució pràctica. Mentre es defensa públicament la necessitat de protegir la llengua catalana, la realitat de moltes accions de comunicació mostra una deixadesa preocupant.
El valor simbòlic de les accions quotidianes
El cas de la campanya del Museu Pau Casals no és només una anècdota. És un símptoma. Mostra fins a quin punt s’ha normalitzat la subordinació del català, fins i tot en espais que haurien de ser bastions de la cultura catalana. Els creadors, com Arnau Tordera, tenen tot el dret a exigir respecte.
I la societat, a reaccionar amb fermesa davant d’aquestes incoherències. El respecte per la llengua pròpia no s’improvisa, ni es pot delegar a tercers sense criteri. És una qüestió de dignitat i de coherència. Pau Casals no ho hauria acceptat mai. I avui, com diu Tordera, “el mestre s’avergonyiria”.