Han passat més de trenta anys des que ‘La casa por la ventana’, un dels programes més icònics de la televisió catalana de finals dels vuitanta, irrompés a la petita pantalla amb el segell inconfusible d'Alfons Arús. L'humor, la sàtira i una estructura desenfadada van marcar un abans i un després en la manera de fer entreteniment televisiu. Però hi ha quelcom que sempre ha generat una barreja de fascinació, estranyesa i afecte entre els espectadors que van viure aquella època: la seva sintonia d'obertura, un tema musical enganxós, gairebé absurd, que va quedar incrustat en la memòria col·lectiva. El que molt pocs sabien és qui va ser l'autor d'aquella peculiar cançó. I ara, per fi, el misteri ha estat revelat.
El moment de la confessió
En un inesperat gir dels esdeveniments, Josep María Mainat, productor, compositor i membre històric de La Trinca, ha sortit a la llum amb una confessió que ha desfermat una barreja de nostàlgia i rialles a les xarxes socials: “Ho confesso. La vaig escriure i cantar jo mateix. Apedregueu-me!” ("Lo confieso. La escribí y canté yo mismo. ¡Apedreadme!"). La revelació va arribar acompanyada d'un fragment de la cançó que remou records entre aquells que la van escoltar en el seu dia: “La lluna, la llunera, comença la seva serenata… i el programa del Arús.”
Humor musical marca de la casa
Amb aquest aire d'humor absurd, Mainat signa una lletra surrealista que encaixava a la perfecció amb el to irreverent del programa: la lluna que il·lumina teulades, antenes, i com no, el plató del ‘Arús’. Un cop a la setmana, diu la cançó, és “cosa sana” tirar la casa per la finestra. Una filosofia vital i televisiva que connectava amb l'esperit de l'època: lliure, festiu i descaradament caòtic.
Malgrat el to de la seva confessió —irònic, com és habitual en ell—, no hi ha dubte que es tracta d'un reconeixement important. Perquè encara que molts espectadors van créixer taral·lejant la melodia, fins ara ningú s'havia atrevit a adjudicar-se l'autoria. Era una d'aquelles peces de l'imaginari televisiu català sense signatura, com caigudes del cel… o de la lluna llunera.
Un vincle que ve de lluny
La relació entre Mainat i Arús no és nova. Tots dos van ser, a la seva manera, revolucionaris en les seves respectives parcel·les de l'audiovisual català. Mentre Mainat i La Trinca posaven potes enlaire la música i la televisió dels vuitanta amb propostes fresques i provocadores, Arús obria camins amb una televisió en directe que barrejava humor, actualitat i paròdia com ningú. Que els seus camins es creuessin no només era lògic, era gairebé inevitable. Que un li fes la sintonia a l'altre… era el fermall perfecte d'una col·laboració que mai s'havia explicat en veu alta.
Reaccions entre la nostàlgia i l'humor
Després de la publicació, les reaccions no es van fer esperar. A les xarxes socials, molts usuaris han compartit la seva sorpresa i emoció en descobrir l'origen del tema. Altres han reaccionat amb rialles davant el to burleta amb què Mainat demana “perdó” per una cançó que, lluny de generar rebuig, continua generant afecte i somriures. Com han apuntat alguns tuitaires: “Si això és un delicte, que em tanquin amb el vinil de La Trinca”.
I així, un dels secrets millor guardats de la televisió catalana ha sortit a la llum. No era un cantant professional ni un compositor estranger: era un dels nostres, un dels grans noms de la cultura pop catalana, que va signar un d'aquells temes que semblen una ximpleria, però que es converteixen en memòria emocional de tot un país.
Ara ja ho sabem. I lluny de voler “apedregar-lo”, molts li han respost amb aplaudiments, afecte i, per descomptat, una petició clara: que torni a escriure més himnes com aquell. Perquè sí, un cop a la setmana… tirar la casa per la finestra és cosa sana.