Hi ha veus que, sense proposar-s'ho, es colen a la vida de milions de persones. Acompanyen partits, tardes plujoses, celebracions familiars o moments de rutina. Estan aquí, presents, fidels, formant part del paisatge audiovisual durant dècades. Una d'aquestes veus acaba d'anunciar que ha arribat el moment de dir adeu.
Enmig d'un gest serè però carregat de simbolisme, un dels referents més estimats del periodisme esportiu català ha confirmat que tanca una etapa que ha marcat diverses generacions d'espectadors. El seu estil inconfusible, la seva manera de narrar —gairebé de conversar amb l'espectador— i la seva defensa ferma de la llengua catalana el van convertir en quelcom més que un simple narrador: es va convertir en part de la cultura popular del país.
Un comiat entre aplaudiments i emoció continguda
La notícia, difosa inicialment a través de les xarxes socials del protagonista, ha corregut com la pólvora. El rebombori no ha trigat a traslladar-se als platós de televisió i les tertúlies esportives, on companys de professió i figures del mitjà li han retut homenatge amb paraules d'admiració i gratitud.
Durant la seva recent visita al programa Tot es mou, la reacció d'Helena Garcia Melero va ser el reflex del que molts espectadors senten: incredulitat, afecte i respecte. "No t'hauries de jubilar mai, Jordi Robirosa. No ho facis! Però si estàs com unes castanyoles", li va etzibar en directe. La resposta, sense embuts, va marcar un tancament elegant i emotiu: "Tot té el seu final. El meu temps ja s'ha acabat. No passa res."
En aquesta mateixa xerrada televisiva, el periodista va desvelar també un dels secrets més curiosos de la seva carrera: l'origen de la seva expressió més característica, "apostoflant". Una paraula que ha quedat per sempre lligada a la seva figura i que, segons va explicar, prové del gal·licisme francès époustouflant. "El meu avi tenia nacionalitat francesa i a casa la sentia catalanitzada", va recordar amb naturalitat.
Un llegat que va més enllà del bàsquet
Durant més de 40 anys, Jordi Robirosa no només va narrar partits. Va narrar passions, rivalitats, gestes i derrotes amb una veu reconeixible i una mirada neta. Va ser el cronista del bàsquet català, l'home que va convertir les pistes en escenaris gairebé teatrals. Des del Palau Blaugrana fins als pavellons més modestos, la seva presència atorgava legitimitat a l'esdeveniment.
Però també va ser un ferm defensor de la llengua catalana a la televisió pública, i un referent per a aquells que han crescut veient TV3. La seva feina, sempre vinculada a Televisió de Catalunya, ha deixat una empremta profunda, no només en l'esportiu, sinó en el cultural.
I finalment, ho revela: la decisió que ningú volia sentir
Després de dècades de retransmissions, centenars de partits i milers d'hores de televisió, ha arribat la confirmació que molts temien escoltar. Jordi Robirosa es jubila. Penja el micro. Es despedeix de les càmeres. Deixa enrere els focus per centrar-se en la seva família, la seva dona i els seus fills.
Amb aquesta decisió s'apaga una de les veus més emblemàtiques de TV3, una figura que ha estat —i seguirà sent— sinònim de bàsquet, televisió pública i compromís amb la llengua i la cultura catalana. Apostoflant, com diria ell.