De vegades, el més quotidià és el que més connecta amb el públic. No calen escàndols de grans figures ni trames polítiques enrevessades per captar l'atenció. N'hi ha prou amb una situació que tots, en algun moment, hem viscut en silenci: els problemes amb els veïns. I això va ser precisament el que va passar aquest dilluns durant una entrevista a televisió, quan un dels locutors més reconeguts de Catalunya va decidir parlar sense filtres sobre un conflicte personal que ha arribat a límits insospitats.
Durant la seva participació en el programa Cafè d’idees de La 2, presentat per la periodista Gemma Nierga, el veterà comunicador de RAC1, Toni Clapés, va oferir un moment que ràpidament es va tornar viral. No per una anècdota graciosa, ni per una confessió sentimental, sinó per una descàrrega de frustració tan crua com comprensible. I, com era d'esperar en algú amb la seva trajectòria, ho va dir tot alt, clar i sense mossegar-se la llengua.
Un desfogament inesperat en el moment just
L'entrevista, que va començar com una conversa amable entre dos vells coneguts de l'ofici, va prendre un altre rumb quan Clapés va esmentar els conflictes que ha tingut al llarg dels anys amb certs veïns. Amb la ironia afilada que el caracteritza, va començar descrivint escenes comunes: sorolls constants, molèsties nocturnes, manca de civisme... però a poc a poc el seu to es va tornar més seriós, i les seves paraules més contundents.
“Jo he rebentat la bústia de l'Ajuntament”, va deixar anar entre rialles. Una frase que, si bé podria semblar una exageració, va servir per il·lustrar la quantitat de denúncies que ha presentat al llarg del temps. Segons va explicar, no ha dubtat a recórrer al consistori per denunciar des de problemes acústics fins a ocupacions il·legals de pisos turístics. Clapés va reconèixer que ha hagut de trucar a tècnics municipals i omplir una muntanya de formularis, sense que això garantís una solució immediata.
Una convivència impossible
La conversa va tocar fons quan Nierga li va preguntar si, almenys, un veí pianista no li hauria resultat agradable. La resposta, lluny de ser comprensiva, va ser un taxatiu “També el vaig tenir. Malauradament.” Va ser en aquell instant quan l'entrevista va canviar de to completament. Clapés va revelar que el seu veí era estranger, concretament suec, i no va dubtar a llançar una de les frases més comentades del dia: “Jo crec que el van fer fora de Suècia i ens el van posar sota de casa meva. Un imbècil al cub.”
Enfrontaments, crits, queixes reiterades. El locutor va relatar com va arribar a plantejar-se fins i tot mesures que va preferir no acabar de verbalitzar: “És la vegada que he estat a punt de...” Una frase inconclusa que ho deia tot sense necessitat de completar-la. No era una exageració per fer riure. Era una confessió real.
El secret millor guardat, al descobert
I va ser llavors, només al final de l'entrevista, quan es va revelar el veritable detonant de la seva desesperació. No era una discussió puntual, ni una sèrie de sorolls aïllats. El veí tocava el piano a totes hores, sense respectar horaris ni descansos, en un edifici mal insonoritzat. Durant mesos, fins i tot anys, Toni Clapés va aguantar el constant repic del teclat sota casa seva. Fins que ja no va poder més.
Així va ser com un dels comunicadors més emblemàtics del país va decidir compartir, en directe i sense filtres, el que milers de ciutadans pateixen en silenci cada dia. I ho va fer a la seva manera: amb claredat, humor àcid i una honestedat que només ell pot permetre's.