L'actriu catalana Emma Vilarasau és molt més que una intèrpret destacada. La seva carrera, marcada per papers inoblidables i actuacions plenes de sensibilitat i força, ha deixat empremta en diverses generacions d'espectadors. En una recent entrevista, Vilarasau no ha parlat només dels seus èxits, ha compartit una reflexió que ha commogut i ha posat sobre la taula una realitat que no s'aborda.
Una carrera exemplar
En teatre, ha interpretat obres com Tots eren fills meus, La cabra o qui és Sylvia?, Qui té por de Virginia Wolf?, Agost, Les tres germanes o Un matrimoni de Boston. En televisió, els seus papers en sèries com Nissaga de poder o Ventdelplà la van convertir en un rostre estimat i respectat.
No obstant això, des de 2005 no ha tornat a ser cridada per TV3, una cosa que ella mateixa ha comentat amb ironia: "Em van dir que descansés... però 20 anys potser és massa descans". Al cinema, la seva participació ha estat molt més limitada amb pel·lícules com Los sin nombre, Para que no me olvides, Los niños salvajes i Casa en flames.
Invisibilitat de les dones grans en la ficció
Durant una entrevista al programa Revolució 4.0 de Xantal Llavina a Catalunya Ràdio. Vilarasau va abordar una problemàtica que afecta moltes dones actrius de la seva generació: la falta de papers escrits per a dones grans. "Les dones a partir de 60 anys no tenim referents", va afirmar amb rotunditat.
L'actriu va explicar que al cinema i la televisió s'evita mostrar què senten i com viuen les dones de la seva edat. "Una es divorcia bé als 70? Et separes bé? Fas l'amor als 80 anys? És que no ho sé. No ens han volgut ensenyar aquesta edat per alguna raó, perquè consideren potser que no és bonica."
Aquestes preguntes no són meres curiositats. Són reflex d'una absència que contribueix a la invisibilització d'una etapa de la vida que hauria de ser narrada i representada com qualsevol altra. La falta de papers no només limita les oportunitats laborals de grans actrius com Emma, sinó que també priva el públic d'històries enriquidores.
Una petició que interpel·la tota la societat
En un moment de l'entrevista que ha estat molt comentat a les xarxes, Vilarasau va llançar una petició que ha emocionat i fet reflexionar a molts oients habituals.
"Ara que estic entrant en aquesta tercera edat, que em queden els últims anys de vida, agrairia tenir algun referent, saber una mica quines decisions són bones i quines no. Ens amaguen aquesta edat com si no fos bonica, com si no fos interessant. Però ho és, i molt, ja t'ho asseguro jo."
Amb aquestes paraules, l'actriu no només va expressar un desig personal. També va plantejar un desafiament al món cultural, televisiu i cinematogràfic. Començar a narrar la vida de les dones grans amb la mateixa dignitat, complexitat i bellesa amb què es conten altres etapes de l'existència.
El més important: una crida al canvi
La petició d'Emma Vilarasau és una crida urgent a crear i visibilitzar papers per a dones grans. Perquè les seves històries, emocions i decisions tinguin l'espai que mereixen al cinema, la televisió i el teatre. Perquè la seva edat, lluny de ser una limitació, és una font d'experiències i relats imprescindibles.