En un racó discret del vestidor culer, es va gestar una sortida que pocs esperaven fa uns mesos. No hi ha hagut polèmiques, ni sortides de to, ni filtracions interessades a la premsa. Tampoc grans lesions ni crítiques als mitjans. Tot el contrari: treball, paciència i un rendiment més que digne quan li ha tocat sortir al camp.
Tanmateix, hi ha noms que neixen per estar a primera línia i d'altres que, per més talent que tinguin, es veuen atrapats a l'ombra d'una plantilla superpoblada. I al Barça de Hansi Flick, la competència al centre del camp és ferotge, especialment per a qui no parteix amb galons ni una etiqueta mediàtica.
El reflex d'una generació oblidada
Al llarg del curs, va tenir els seus minuts gràcies a una cadena d'infortunis aliens. Les lesions de figures clau a la medul·lar li van obrir una finestra inesperada. I no la va desaprofitar. Amb actuacions sòlides, intel·ligència tàctica i una rematada exquisida, es va guanyar el respecte dels tècnics i els aplaudiments de la graderia més observadora.
Va sumar quatre gols i tres assistències en només 14 partits, molts d'ells entrant des de la banqueta. Xifres que, per a un migcampista del seu perfil, parlen d'eficàcia i classe. Però quan els titulars van tornar, també va tornar el seu lloc a la banqueta. La jerarquia és implacable, fins i tot amb els que ho fan bé.
Un talent sense lloc
Ell mai es va queixar. Va acceptar el seu rol i va seguir entrenant com el primer. Però al seu entorn ja ho sabien: si volia créixer, necessitava sortir. Als seus 22 anys, no es podia permetre una altra temporada a mig gas. I al club també ho entenien. La seva progressió es veuria frenada si seguia encaixonat als últims llocs de les rotacions.
Als despatxos es va debatre si el millor era una cessió o un traspàs amb opció de recompra. No faltaven ofertes, tant d'equips nacionals com de l'estranger. Però ell ho tenia clar: volia seguir competint a LaLiga EA Sports, en un club on pogués tenir continuïtat, sense sortir del radar del futbol espanyol.
Una aposta personal des del sud
D'entre tots els interessats, un es va avançar a la resta. Un club històric, en plena reconstrucció després d'una temporada difícil, amb nou director esportiu i l'objectiu de rejovenir la seva plantilla. Allà, el seu nom va ser marcat com a prioritat absoluta. No com a fons d'armari, sinó com a peça clau del nou projecte.
El nou responsable de la direcció esportiva andalusa va apostar per ell sense vacil·lar. Coneix el seu perfil, l'ha seguit des de categories inferiors i creu que, amb confiança i minuts, pot explotar definitivament. L'acord amb el jugador és total i només falta ultimar la fórmula amb el Barça: un traspàs de cinc milions amb opció de recompra.
El perfil ideal per a un nou començament
El seu caràcter, la seva disciplina i la seva visió de joc el converteixen en el tipus de jugador que encaixa en qualsevol sistema. Ha demostrat tenir qualitat de sobres per jugar a l'elit, però necessita continuïtat. Un escenari que, al Camp Nou, no li poden garantir. Amb l'arribada de nous reforços al mig del camp, el seu marge s'estrenyia més.
No vol marxar per la porta del darrere, però tampoc vol quedar-se per veure passar el tren des de la banqueta. La seva marxa és una qüestió de lògica futbolística, no de manca de talent. I tant ell com el club ho han entès així: la separació és inevitable, però amb les portes obertes a un possible retrobament en el futur.
I aquest jugador que està a punt de deixar el Barça rumb al Sevilla és Pablo Torre. El jove càntabre, després d'una temporada a l'ombra, per fi tindrà el protagonisme que mereix… encara que sigui lluny del Camp Nou.
Veu Independent
Periodisme lliure i català