L'economia europea travessa un dels seus períodes de més transformació en les darreres dècades. L'envelliment poblacional, la reducció de la natalitat i la prolongació de l'esperança de vida estan alterant l'equilibri sobre el qual s'ha sostingut l'estat del benestar. Espanya, igual que altres països de l'entorn, s'enfronta a un repte d'enormes proporcions: com garantir unes pensions dignes en un context de creixents dificultats per finançar el sistema.
En les darreres setmanes, els mercats han reaccionat amb especial sensibilitat als anuncis sobre dèficit públic i deute, situant la sostenibilitat financera al centre del debat polític i econòmic. El Banc d'Espanya i organismes internacionals com l'OCDE insisteixen que la despesa en pensions podria superar el 15% del PIB nacional el 2050. Això podria posar en perill algunes polítiques socials i inversions públiques.
Consideren alguns economistes de prestigi que aquests escenaris, lluny de ser una simple projecció tècnica, ja estan condicionant la política fiscal i laboral dels pròxims anys.
Els arguments de Santiago Niño Becerra: un model al límit
En aquest context de màxima tensió, la veu de Santiago Niño Becerra ressona amb especial força. El catedràtic, conegut pels seus diagnòstics directes i la seva capacitat per anticipar tendències macroeconòmiques, adverteix que el sistema de pensions espanyol es troba en un punt d'inflexió. La base sobre la qual es va dissenyar –un mercat laboral estable, salaris creixents i una proporció elevada de treballadors per cada pensionista– ha desaparegut.
Avui, per cada pensionista amb prou feines existeixen dos cotitzants, i aquesta xifra continua descendint a mesura que la generació del baby boom s'acosta a l'edat de jubilació. Al mateix temps, la precarització laboral i l'estancament dels sous minven la capacitat recaptatòria de la Seguretat Social. Becerra apunta que en menys de tres dècades podríem veure com hi ha gairebé un pensionista per cada cotitzant, una proporció insostenible segons qualsevol criteri actuarial.
A aquesta equació s'hi suma una realitat social poc visible en els discursos polítics: la pensió com a sosteniment familiar. Les pensions, per tant, lluny de ser un ingrés personal, s'han convertit en una xarxa de suport per a fills i nets.
Cap a una jubilació a 70 anys? Escenaris i alternatives
L'advertiment llançat per Niño Becerra va més enllà d'un ajustament conjuntural. Segons l'economista, el model actual ha arribat a la seva fase final, i la veritable qüestió és com i quan s'abordarà una reforma integral. L'opció d'endarrerir l'edat de jubilació fins als 70 anys comença a ser vista com a inevitable també a Espanya.
El debat no només afecta aquells que són a prop de la jubilació, sinó que interpel·la especialment les generacions més joves. Becerra és taxatiu: els menors de 40 anys no poden esperar rebre una pensió pública en els mateixos termes que els seus pares o avis. La combinació de salaris baixos, trajectòries laborals fragmentades i canvis tecnològics exigeix noves fórmules de protecció social.
D'entre les propostes que guanyen pes destaca la renda bàsica, una solució encara experimental que no garanteix el mateix nivell d'ingressos que les pensions tradicionals. El repte de fons és trobar mecanismes que assegurin la dignitat econòmica de la gent gran sense desbordar la capacitat financera de l'Estat.