L'economia espanyola transita per un escenari complex, marcat pel constant augment de l'esperança de vida. En paral·lel, la natalitat es manté en nivells baixos, cosa que agreuja la pressió sobre el sistema públic de pensions. A curt termini, aquests factors tensionen la sostenibilitat de l'estat del benestar.
Recentment, la despesa en pensions va tornar a assolir una xifra històrica. L'agost de 2024, les pensions van suposar un desemborsament mensual sense precedents: 12 828,7 milions d'euros. Aquest rècord revela que la tensió financera no és conjuntural, sinó estructural.
Sistema d'incentius del Govern i possibles contradiccions
Per mitigar l'impacte fiscal, l'Executiu ha introduït un nou sistema d'incentius. La idea és senzilla: animar els treballadors a prolongar la seva vida laboral a canvi d'una compensació econòmica. En teoria, això permetria endarrerir l'ingrés a la llista de pensionistes, alleujant momentàniament les arques públiques.
El disseny de l'incentiu descansa en una premissa atractiva: si decideixes treballar uns anys més, rebràs una retribució més gran a la teva pensió futura. Tanmateix, com tota solució aparentment beneficiosa, aquesta presenta matisos essencials que convé examinar amb criteri.
L'avís: on és el parany?
Gonzalo Bernardos, professor d'economia de la Universitat de Barcelona —i col·laborador habitual en mitjans com RAC1 i La Sexta— va posar el focus en un dilema profund. Segons la seva anàlisi, els únics amb jubilació garantida són els funcionaris públics. En canvi, un treballador del sector privat pot ser apartat abruptament un cop arriba a l'edat de jubilació, i sense cap indemnització.
Això planteja una pregunta clau: compensa realment treballar més anys per un 4 % addicional anual a la pensió? Bernardos il·lustra la qüestió amb un exemple contundent: "si es paga un 4% més per cada any que s'allargui la vida laboral, vol dir que perquè sigui rendible he de viure 25 anys més des que m'he jubilat".
La seva conclusió no deixa lloc a dubtes. Si prolongar la vida laboral no es tradueix en un retorn econòmic individual suficient, l'incentiu no resulta atractiu: "la prolongació de l'edat de jubilació té un principal motiu i és que a la Seguretat Social li surti a compte", va afirmar l'economista.
Una mirada crítica a l'enfocament i les seves implicacions
Aquest enfocament planteja diverses qüestions. Primer, quants treballadors poden permetre's seguir actius tants anys sense veure un retorn real del seu esforç?
Després, és just promoure mesures que beneficien més l'administració que el ciutadà? A més, hi influeix el gènere: atès que les dones viuen més, podrien veure's més beneficiades. D'altra banda, molts homes tindrien menys probabilitats de recuperar aquesta inversió extra en anys treballats.
Reformes estructurals del sistema, més diversificació de les fonts de finançament, o foment de plans privats sostenibles poden ser part d'una estratègia integral. Però sempre s'han d'avaluar a través del prisma del ciutadà, i no només de l'equilibri fiscal. Només així el debat sobre les pensions podrà avançar cap a propostes realistes, equitatives i sostenibles.