Vivim en una era en què la forma ha eclipsat el fons. L’aparença ho és tot: com et veus, com et mostres, com t’expliques. La imatge ha passat de ser un complement a ser el centre. Tant a nivell individual com col·lectiu, el valor d’allò que som ha quedat condicionat per la manera com ho projectem. En aquest context, el contingut —la veritat del que som, el que sentim, el que pensem— queda sovint desplaçat, disfressat o directament anul·lat.
A les xarxes socials, l’èxit no es mesura per la profunditat d’una idea, sinó per l’impacte visual, per l’estètica cuidada, per la capacitat de vendre un relat aspiracional. Vivim en una exposició constant: d’un cos, d’una rutina, d’un menjar, d’un viatge, d’una felicitat —tot sempre polit i filtrat—. El missatge és clar: no importa com estàs, importa com sembles estar. I si no encaixes dins dels cànons establerts, quedes fora del relat.
La nova cultura de la imatge
Aquesta cultura de la imatge té conseqüències profundes. Primer, a nivell personal: ens obliga a viure sota pressió constant per ajustar-nos a uns ideals de perfecció que són artificials, inassolibles i canviants. El cos perfecte, la pell llisa, la vida feliç, la parella ideal, el projecte reeixit. Tots ells elements d’un guió que ningú ha escrit però que tothom intenta interpretar.
Aquesta representació permanent ens desconnecta del que som realment i ens aboca a un buit profund, sovint disfressat de perfecció. L’estètica de la perfecció també colonitza les emocions. Ens costa mostrar vulnerabilitat, incertesa o desordre perquè no són “bonics”. Però la vida real és caòtica, és irregular, és contradictòria. I quan tot allò que no és estètic queda exclòs, també queda exclòs el que és humà.
El dolor, la por, la tristesa, la fragilitat —tot allò que no és instagramejable— es viu en solitud. I aquesta solitud, en un món hiperconnectat, esdevé encara més dolorosa. El món cultural i artístic tampoc se n’escapa. Sovint es prioritza la forma per damunt del contingut, la posada en escena per damunt de l’arrel. Projectes, obres, discursos que brillen per fora però que no diuen res
La cultura de la immediatesa
La cultura de l’impacte immediat ha arraconat la lentitud, la reflexió i la profunditat. Ens hem tornat consumidors visuals, incapaços de sostenir l'atenció en allò que no estimula la vista o no genera likes.
Però potser el més preocupant és que tot això es disfressa de llibertat. Se’ns ven la idea que som nosaltres qui escollim com volem mostrar-nos, però en realitat, estem subjectes a una pressió estètica invisible i constant. No ens construïm, ens adaptem. I aquesta adaptació ve sovint guiada per l’aprovació externa, per la por a ser rebutjats, per la necessitat de pertànyer. El resultat és una generació esgotada emocionalment, que es mostra segura, però se sent buida.
Recuperar el valor del contingut —del que som, sentim i pensem realment— és un acte de resistència. Cal tenir el coratge de mostrar-se imperfecte. De parlar de les ferides. De no tenir-ho tot resolt. De no agradar a tothom. Només així podem recuperar una manera més real, més honesta i més humana de ser al món. Només així podrem tornar a mirar-nos i reconèixer-nos, més enllà de la imatge.
Perquè la bellesa no és només el que es veu. És, sobretot, el que roman quan ja no existeix res.