Tot semblava desenvolupar-se amb normalitat al plató. Helena Garcia Melero i Eloi Vila, dues cares conegudes i estimades de la televisió catalana, mantenien una conversa distesa, d'aquelles que arranquen somriures sense necessitat de grans titulars. L'ambient era relaxat, càlid, gairebé nostàlgic. I llavors, sense previ avís, tot va canviar.
Eren prop de les dotze del migdia quan els presentadors abordaven un tema aparentment anecdòtic. Eloi li va preguntar a Helena: “Què va passar el 1966?”. Amb un somriure còmplice, ella va respondre gairebé de seguida: “Frank Sinatra va gravar un 11 d'abril d'aquell any Strangers in the Night”. Ell va assentir, mentre de fons començaven a sonar els primers compassos del famós tema. Tot indicava que estaven a punt de parlar sobre música, història o cultura popular. Però ningú esperava el que anava a succeir a continuació.
Entre Sinatra i les mirades
La cançó va començar a embolcallar l'estudi. Melero, amb la seva elegància habitual, va fer un petit gest. Un “t'animes?” no verbal. Llavors va ocórrer. Sense que ningú ho demanés, sense que ningú ho assajés, sense que ningú ho esperés, els dos es van aixecar i van començar a ballar.
No va ser un número espectacular ni una coreografia preparada. Va ser un ball senzill, dels de tota la vida. Una peça breu però carregada de complicitat. Ell va agafar la seva mà amb delicadesa, i ella, amb naturalitat, es va deixar portar per la melodia. En cap moment hi va haver exageracions, ni gestos grandiloqüents. Només dues persones que, al ritme de Sinatra, van compartir un instant d'autenticitat que va desarmar a tothom.
Un silenci ple de significat
Mentre ballaven, sonaven algunes paraules en off. “Aquestes són imatges d'un concert de Sinatra el 1993”, va dir Eloi, com intentant reprendre el to informatiu. Però ja era massa tard: el moment s'havia apoderat del programa. Helena, amb una expressió entre divertida i emocionada, va deixar anar: “Mai m'ho havien demanat…”. Ell va contestar, amb una mirada que deia més que mil paraules: “Tu no m'ho demanaves, eh?”. Un intercanvi senzill, quotidià… però ple d'una connexió evident.
El curiós va ser com tot el plató —càmeres, tècnics, equip de redacció— es va quedar quiet, en silenci. Durant uns segons, no existia res més que aquella escena. No hi havia actualitat, ni notícies d'última hora, ni temes per cobrir. Només Strangers in the Night, i dos professionals regalant a l'audiència un instant inesperat de bellesa i tendresa.
Un ball improvisat o alguna cosa més?
Després del moment, tots dos van reprendre el programa com si res. Van seguir amb el contingut previst, sense gairebé fer referència al que acabava de passar. Ni bromes, ni explicacions. Un silenci elegant. Però els espectadors ja ho estaven comentant a les xarxes socials. Alguns parlaven de química, altres de respecte mutu. Altres simplement agraïen que enmig del ritme frenètic del dia a dia, algú els hagués recordat que encara hi ha espai per a la màgia.
I va ser llavors, quan els crèdits gairebé estaven per rodar, que Helena es va girar cap a la càmera i, amb mig somriure, va dir: “Ara sí… això no m'ho esperava”. I qui sí?