El talent i la ironia d'Òscar Dalmau i Òscar Andreu, coneguts pels seus projectes a TV3 i RAC1, no passen desapercebuts. El seu estil mordaç, culturalment agut i profundament vinculat a la societat catalana, ha conquerit audiències des de fa anys. Per això no va sorprendre que, recentment, una televisió estatal truqués a la seva porta. La proposta sonava ambiciosa: traslladar el seu estil únic a una cadena d'àmbit espanyol, gravar el programa des de Barcelona, mantenir el seu format habitual, i, segons els van prometre, “total llibertat creativa”. Un somni professional per a molts… però no per a tothom.
Les condicions de la proposta
La proposta va arribar en forma de trucada. Segons va relatar el mateix Òscar Andreu durant una entrevista al programa Via lliure de RAC1, el plantejament semblava atractiu des de l'inici: un espai nou, en televisió, amb possibilitat d'arribar a tota Espanya i dirigit des de Catalunya. La persona que els va contactar, que no va ser identificada, va insistir que comptarien amb autonomia per fer i desfer al seu antull, sense imposicions d'estil ni de contingut.
Fins aquell moment, tot pintava perfecte. Però la clau estava encara per resoldre's: l'idioma. Els Òscars han desenvolupat pràcticament tota la seva carrera en català, no només per ser la seva llengua materna, sinó també perquè forma part de l'esperit del seu humor i de la seva identitat com a creadors. Per això, durant la trucada, Andreu va llançar una pregunta directa i clara: “Però ho podem fer en català?”. I aquí, tot va canviar.
La resposta que ho canvia tot
Segons va explicar Andreu, el responsable de la cadena no va trigar a contestar. De fet, la reacció va ser una barreja entre desconcert i condescendència, que va incloure fins i tot un riure dissimulat: “Home, en català no…”. Va ser aquesta frase la que va tancar la porta de forma definitiva. I la resposta d'Òscar Andreu, que ja s'ha tornat viral, va ser immediata i afilada: “Doncs tanta llibertat no és”.
No hi va haver més negociació. No van importar les condicions laborals, l'abast nacional ni les possibilitats de creixement. L'oferta va quedar automàticament descartada. Ho va revelar en directe, sense fanfàrries, però amb la contundència de qui ha pres una decisió ferma per convicció. I encara que molts esperaven un “sí” amb matisos, la veritat és que el “no” va ser rotund. Un “no” que val més que qualsevol contracte.
Una qüestió de principis
Andreu va justificar la seva decisió amb un argument difícil de rebatre: “Si no puc treballar en la meva llengua, no és llibertat”. Per a ell, el català no és només una eina de treball, sinó una part inseparable de la seva identitat i de la seva manera d'entendre l'humor. En el seu monòleg actual a El Molino de Barcelona, reflexiona precisament sobre això: la importància de la llengua i de ser coherent amb un mateix, fins i tot quan hi ha ofertes que poden semblar temptadores.
I encara que assegura que mai havia pensat en fer “stand-up”, reconeix que aquesta etapa li ha servit per compartir vivències i pensaments sobre el seu país i el seu idioma amb el públic des de l'escenari.
El tancament inesperat
Molts pensaven que els Òscars podrien fer el salt a nivell estatal, que el seu talent traspassaria fronteres… però no imaginaven que la resposta seria tan ferma. Perquè la clau d'aquesta història no és qui va trucar, ni quant va oferir. La clau està en la pregunta que semblava senzilla i que va resultar determinant: “Ho podem fer en català?”. I només llavors, quan es va saber la resposta, tot va quedar clar.