L'escena semblava inofensiva, però va acabar encenent comentaris i passions a les xarxes. Dues celebritats, dues ciutats i un plat amb segles d'història van enfrontar gustos, records i orgull culinari. L'encreuament no va començar en un photocall ni en una catifa vermella. Va néixer en un vídeo casolà, va continuar en stories alienes i va desembocar en un clàssic pols entre tradició, moda i paladar personal.
El “no té gust de res” de Vicco i el seu primer mos
La Vicco es va gravar tastant per primer cop els caragols i va resumir el seu veredicte amb una frase breu i contundent: “no té gust de res”. A la seqüència, entre ganyotes nervioses, va arribar a preguntar amb mitja rialla “com que la bava?”. La seva reacció era tant espontània com viral i va dividir els seus seguidors entre la curiositat i el rebuig. La lectura ràpida va ser que la Vicco atacava un emblema de la taula mediterrània.
Rosalía, París i la defensa entusiasta d'un clàssic
A l'altre costat del ring mediàtic va aparèixer Rosalía, que ja havia mostrat a París el seu entusiasme pels escargots. Els celebrava com una delícia a les seves històries. L'artista catalana els va tastar i els va aplaudir, deixant clar que per a ella aquest mos té encant, textura i un punt festiu irresistible.
La seva ruta francesa va passar per taules icòniques, amb especial atenció a Chez L’Ami Louis, el bistrot cèlebre pels seus caragols i clientela d'alt perfil. El local, convertit en lloc de pelegrinatge foodie per a celebritats, va consolidar encara més la narrativa de Rosalía com a ambaixadora involuntària del plat. Fins i tot ha estat en titulars per moviments empresarials de luxe a la capital francesa. El xoc d'opinions va reactivar una discussió deliciosa: a Catalunya, els caragols a la llauna són festa, fum i safata calenta amb allioli o vinagreta.
Tradició catalana davant el ritual francès
El seu arrelament a Lleida i la seva condició de ritu social expliquen per què cada temporada reapareix l'orgull pel seu gust, la seva picada i la seva manera de compartir-los. A França, la recepta d'escargots a la bourguignonne imposa un altre cànon, amb mantega, all i julivert com a perfum dominant. La tècnica, l'espècie emprada i la contundència greixosa marquen diferències notables amb la versió catalana. Aquesta última és més directa i depèn de la brasa o el forn.
El vídeo de la Vicco va córrer com la pólvora i, en qüestió d'hores, titulars parlaven del “plat que les divideix”, contraposant la fredor inicial d'una a la fascinació declarada de l'altra. El marc era sucós per a l'algoritme: dues estrelles, un mos polèmic i estiu propici per a discussions lleugeres però identitàries. Als comentaris abundaven bromes, reivindicacions d'allioli ben fet i recomanacions per “convertir” la cantant amb una bona llauna lleidatana. També hi va haver qui va recordar que la primera vegada pot enganyar, i que la salsa és mitja experiència quan parlem de caragols.