En els últims anys, l'economia espanyola ha experimentat canvis que afecten directament el futur del sistema de pensions. La precarietat laboral entre els joves, l'entrada tardana al mercat laboral i l'augment de l'esperança de vida han configurat un escenari molt diferent del que va donar origen al model actual després de la Segona Guerra Mundial
Actualment, tot just el 43% dels joves entre 16 i 29 anys té feina, cosa que retarda les seves primeres cotitzacions i limita la sostenibilitat del sistema. A això s'hi afegeix que les previsions demogràfiques apunten que, en tot just 25 anys, Espanya tindrà un jubilat per cada treballador, una relació que fa inviable la fórmula tradicional de repartiment. Informes recents assenyalen que els joves hauran de treballar fins als 71 anys si volen percebre una pensió similar a la que reben els seus pares.
Santiago Niño Becerra sacseja el debat de les pensions
Les declaracions de l'economista Santiago Niño Becerra han encès el debat sobre el futur de les pensions a Espanya. El professor universitari ha estat taxatiu: el sistema de pensions tal com el coneixem ha mort i els joves no hi tindran accés sota les condicions actuals.Niño Becerra recorda que el model de pensions va sorgir en un context de plena ocupació, salaris a l'alça i una esperança de vida limitada.
Avui la situació és radicalment oposada: menys feina estable, salaris baixos i jubilats que, per sort, viuen més anys. El resultat és que els ingressos per cotitzacions no arriben per cobrir les despeses del sistema, cosa que ha portat els successius governs a buscar solucions d'emergència, com transferències d'impostos o promeses de reformes futures.
Niño Becerra no dubta a assenyalar la responsabilitat dels partits polítics, que insisteixen en la sostenibilitat del sistema sense abordar el dèficit estructural. Segons l'economista, “aquí ens estan enganyant”, i sosté que, si es recorre als impostos per cobrir les pensions, caldrà sacrificar altres pilars de l'estat del benestar, com la sanitat o l'educació.
El futur és preocupant: mantenir les pensions actuals pot hipotecar els serveis públics que necessiten les noves generacions
Joves entre la resignació i la incertesa
L'impacte d'aquest diagnòstic és especialment profund en la joventut. Niño Becerra comparteix l'anècdota d'un alumne que li va preguntar: “Per què t'haig de pagar la pensió si jo no en tindré?” La resposta de l'expert és que, probablement, ni tan sols podran pagar la dels seus grans.
Aquesta percepció ha calat entre els joves, que afronten una doble pressió: d'una banda, temen no accedir mai a una pensió digna; de l'altra, assisteixen al deteriorament de la seva capacitat d'estalvi, en un país on l'estalvi privat per a la jubilació continua sent molt baix. No resulta estrany que molts optin per emigrar o ajornar decisions clau, com la compra d'habitatge o la formació d'una família. Mentrestant, la manca de polítiques d'ocupació i la precarietat laboral fa que el futur es vegi, per a molts, com una cursa d'obstacles interminable.
A això s'hi afegeix la tensió generacional. Tot i que molts pensionistes ajuden econòmicament els seus fills, el debat sobre el repartiment de recursos públics és cada cop més present. L'accés a l'habitatge s'ha convertit en un altre punt de fricció: alguns acusen les pensions de drenar recursos, però Niño Becerra adverteix que és una anàlisi superficial, ja que el problema rau en l'estructura d'ingressos i despeses del país.
Necessitat de reformes
Davant d'aquest panorama, el mateix Niño Becerra i altres economistes apunten a reformes profundes i fins i tot inevitables. L'augment de l'edat de jubilació és una de les alternatives més discutides, amb propostes que la situen als 70 o 71 anys, en línia amb països com Dinamarca. Una altra opció que guanya força és ampliar el període de càlcul de les pensions, prenent tota la vida laboral en compte en lloc de només els últims anys, cosa que reduiria l'import de la prestació.
A més, es planteja la introducció de sistemes mixtos, combinant el repartiment amb fons privats o fins i tot fórmules de renda garantida, així com un major incentiu a l'estalvi privat per complementar la pensió pública. Tot això, sense oblidar la necessitat de reforçar la feina estable i els salaris, que són la base de la recaptació i de l'equilibri del sistema.
Eliminar incentius a la jubilació anticipada o penalitzar-la es planteja com una altra manera d'allargar la vida laboral i reduir la pressió sobre el sistema. Tanmateix, cap d'aquestes mesures serà suficient si no s'aborden de manera integral i amb visió a llarg termini. La manca de consens polític i la resistència social als canvis compliquen encara més el repte