En un món cada cop més connectat, però també més estandarditzat, hi ha qui no es resigna a perdre els matisos que fan única cada llengua. La cuinera i divulgadora cultural Maria Nicolau, coneguda pel seu estil fresc, directe i ple de personalitat, ha llançat a les xarxes socials una petició.
Mentre gaudia de la lectura d’un llibre, Nicolau compartí en to mig seriós, mig divertit, una reflexió: “Saps què aniria bé? Una petita indicació a la primera pàgina dels llibres sobre la variant dialectal que he d’activar a la veu de dins del cap.”
La “veu interior” del lector
La proposta toca una fibra especial en tot lector: aquesta veu interior amb què llegim mentalment. Encara que la majoria no la percebi conscientment, tothom —d’una manera o altra— activem un to, un ritme i fins i tot un accent intern quan llegim, especialment si el text és en la nostra llengua materna.
En català, on existeixen diferents variants dialectals (central, occidental, valencià, balear…), aquesta veu pot canviar significativament la percepció d’una obra.
Maria Nicolau posa un exemple clar: el llibre que està llegint li sembla perfecte si l’imagina amb accent de Mollerussa, una localitat lleidatana que representa la variant occidental del català. Això desperta una idea tan senzilla com potent: i si els llibres incloguessin una indicació de l’accent més adequat per llegir-los mentalment?
És viable aquesta idea?
El consell de Nicolau ha desfermat somriures, però també reflexions més serioses. Molts escriptors i editors catalans reconeixen que el registre dialectal forma part de l’ànima d’un text. No és el mateix llegir un diàleg escrit en balear que en valencià, i no és igual si el narrador “pensa” en barceloní o en tarragoní.
Alguns opinen que això ja es resol de manera implícita: si l’autor és de Girona, per exemple, i escriu amb la seva varietat, el lector ho intueix. Però Nicolau va un pas més enllà i planteja la possibilitat que les editorials ajudin a orientar aquesta “veu interior” del lector, especialment quan el text no està tan marcat o busca una neutralitat que, paradoxalment, pot confondre.
El català, una llengua rica en matisos
Aquest debat posa de nou sobre la taula l’enorme riquesa dialectal del català, una llengua amb múltiples formes correctes de dir el mateix, depenent del lloc. Mentre a Barcelona es diu “nena”, a Palma es diu “al·lota”, i a Castelló pot ser “xiqueta”. Aquesta diversitat, lluny de ser un obstacle, és una de les fortaleses culturals del país.
Tanmateix, no sempre és reconeguda o respectada de la mateixa manera. Molts lectors denuncien que certs dialectes reben més visibilitat editorial que d’altres, i que existeix una tendència a “centralitzar” el català en la seva variant barcelonina. En aquest sentit, el gest de Nicolau es pot interpretar també com una reivindicació de la pluralitat lingüística dins del mateix idioma.
Una proposta que fa pensar
Encara que pugui semblar un detall menor, la idea d’indicar el to dialectal a l’inici d’un llibre no és tan esbojarrada. Podria funcionar com un detall estilístic, gairebé com una nota de l’autor, que indiqui: “Aquest llibre s’hauria de llegir amb accent de Mollerussa” Un gest al lector que no només enriqueix la lectura, sinó que també visibilitza i valida totes les formes de parlar el català.
Al final, el que proposa Maria Nicolau no és només una ocurrència simpàtica. És un recordatori que la llengua, igual que la cuina que tant defensa, viu en els matisos, en els accents, en els detalls. I que fins i tot en el silenci de la lectura, la manera com escoltem les paraules per dins també importa.