Un home de cabells canosos amb un gest desafiant davant d'un fons urbà desenfocat i un contorn de Catalunya amb la bandera catalana.

Nou atac de Loquillo contra Catalunya

L'artista torna a carregar contra Catalunya

Als seus 64 anys i després d'una carrera marcada per l'excés, el rock i la controvèrsia, Loquillo ha tornat a la primera línia amb una entrevista que ha reobert velles ferides. El músic barceloní, sempre disposat a parlar sense filtre, ha concedit unes declaracions al diari El Mundo en les quals repassa la seva vida, la seva salut i, sobretot, la seva relació amb la ciutat que el va veure néixer: Barcelona.

Però lluny de la nostàlgia o de l'homenatge, el que el cantant ofereix és una mena de venjança. I com és habitual en ell, ho fa amb un estil directe, afilat i carregat de simbolisme. A través de les seves paraules, es percep alguna cosa més que crítica: hi ha rancor, decepció… i una revelació final que ho resumeix tot.

La decadència d'una ciutat que ja no sent seva

Loquillo pinta un retrat ombrívol de la capital catalana. Recorda els anys 80 com una època salvatge i lliure, on convivien totes les expressions artístiques i sexuals, però també l'ombra de l'heroïna i el caos urbà. Un món sense filtres, amb música a cada cantonada i personatges que —segons ell— ja no existeixen. “Vam veure gent sent lliure i ens vam acostumar a ser lliures també”, explica.

Tanmateix, aquest paradís, com el defineix, es va anar caient. El cantant creu que tot va començar a canviar després dels Jocs Olímpics i que la deriva va ser total amb l'auge de l'independentisme. Allà, diu, va desaparèixer el seu espai. “No existíem a la ràdio ni a televisió”, assegura, referint-se a TV3 i Catalunya Ràdio.  Els seus discos van deixar de sonar. El seu nom es va desdibuixar als mitjans públics catalans.

Temps estable a Barcelona
Imatge de la ciutat de Barcelona | Canva

Una vida marcada per la resistència… i el cos que passa factura

El relat va més enllà del cultural. Loquillo detalla amb cruesa els problemes de salut que ha patit en els últims anys: arítmia severa, problemes de tiroide, fractures i fins i tot pèrdua de veu. Un episodi en particular el va marcar: després d'un concert a Nerja, va perdre la visió, es va desmaiar i només veia una llum blanca. “No sé si això del túnel és veritat o no”, diu amb ironia.

Va ser ingressat i operat d'urgència, però als quatre dies ja estava sobre l'escenari, tancant la seva gira. “No sóc un ploramiques”, insisteix. Però el desgast es nota. Ell ho sap. I ho diu.

Un policia camina a prop d'una estructura de llums nadalenques caiguda en un carrer il·luminat per llums blaves.
Llum de Nadal a Barcelona | ACN

El secret, al final

Al llarg de l'entrevista, Loquillo desgrana el seu desencant amb Catalunya, el seu exili voluntari a Donosti i la seva lluita per continuar sent escoltat. Però guarda el més important per al tancament. Durant minuts ha criticat el present de Barcelona, contra la seva decadència, la seva falta de llibertat, la seva pèrdua d'identitat. Fins que, al final, deixa anar dues paraules que resumeixen tot el que no havia dit obertament.

Quan li pregunten què queda d'aquella Barcelona que el va veure créixer, la seva resposta arriba, seca, definitiva:
“Només cendres.”

Amb aquesta imatge lapidària, Loquillo no només sentencia la ciutat. L'acomiada. I, potser sense voler-ho, deixa clar que ja no parla des de la crítica, sinó des de la ferida. Perquè, encara que durant tota l'entrevista sembli carregar contra Barcelona… la veritat es revela al final:

No va ser ell qui va marxar. Va ser Barcelona qui el va fer fora.