Durant mesos, el nom de Jordi González va desaparèixer de les pantalles. El veterà presentador català, amb més de tres dècades de carrera a la televisió espanyola, es va absentar sense avís dels platós de TVE, deixant darrere seu una estela d'incertesa i rumors. Què li havia passat? Per què no es pronunciava cap mitjà? I el més desconcertant: per què la seva companya de programa, Anne Igartiburu, no feia menció a la seva absència?
Aquest divendres, per fi, hem sortit de dubtes. El mateix González ha trencat el silenci i ha explicat amb detall la seva situació personal, després de més de cinc mesos lluny dels focus. I ho ha fet com sempre: amb ironia, franquesa i sense amagar el mal tràngol viscut.
Una presència insubstituïble a la televisió
Amb 63 anys, Jordi González és un dels rostres més reconeguts de la televisió espanyola. El seu estil sobri, incisiu i elegant ha deixat empremta en cadenes com Telecinco i TVE. Des de fa un any, compartia plató els caps de setmana amb Anne Igartiburu, fins que, de sobte, va deixar d'aparèixer.
El que va començar com una “baixa temporal” es va convertir en un silenci absolut. Cap declaració pública de l'entorn del programa i cap missatge de suport visible per part de la seva companya televisiva. Una absència tan llarga i tan discreta com inusual.
La televisió, en ple canvi de cicle
Durant aquests mesos, la graella televisiva ha continuat movent-se. El retorn d'Andreu Buenafuente a TVE, amb un format d'entrevistes que frega el 14% de quota de pantalla, ha retornat a la cadena part dels seus grans números. Xavier Sardà també ha deixat veure senyals que el seu retorn és possible.
En aquest context de renovacions i retorns, molts es preguntaven si Jordi tornaria. Les travesses mediàtiques el donaven per fora de joc. No obstant això, les paraules del mateix presentador han demostrat el contrari: no només segueix viu professionalment, sinó que la seva història recent podria haver acabat molt pitjor.
Una recuperació que va començar a Colòmbia
Tot va començar a finals de desembre, durant unes vacances nadalenques a Colòmbia. González va explicar que al principi va creure tenir un simple refredat. “Mal de coll, una mica de febre, em sentia dèbil... vaig pensar que era la típica davallada després d'uns dies de descans”, va relatar en conversa amb una amiga propera.
La realitat era una altra. El que semblava una indisposició lleu va empitjorar ràpidament. El presentador va passar de sentir-se "malaltó", com ell mateix va dir llavors en una videotrucada, a necessitar hospitalització urgent. “Em vaig posar a plorar, a tossir, no sabia què em passava”, va relatar amb cruesa.
El silenci mediàtic que va donar peu a rumors
Al seu retorn a Espanya, ja convalescent, es va refugiar a casa seva a Madrid. En tot aquest temps, cap programa de TVE va abordar la seva situació. L'absència de comunicats oficials i la falta de missatges públics per part del seu entorn més proper van generar tota mena d'especulacions. Alguns van arribar a témer el pitjor.
Mentrestant, Jordi es recolzava en el seu entorn més íntim. En una recent videotrucada pel seu sant, va mostrar a la paret de casa seva una gran foto d'un taxi barceloní sota la pluja, símbol de les seves arrels i de la seva connexió emocional amb la seva ciutat natal.
La confessió més esperada
Finalment, Jordi González ha decidit parlar. I ho ha fet amb claredat, però també amb un punt de sarcasme que mai perd. “Estic recuperat. Bé, al 90%. Estic anant a rehabilitació, però aviat estaré en plena forma”, ha assegurat. Després, va deixar anar la bomba.
“He tingut el mateix problema que ha acabat amb la vida del papa Francisco. El que passa és que jo sóc més jove i no estic tan gras”, va bromejar. I, per primera vegada, va posar nom a allò que ha viscut: una broncopneumònia bilateral complicada amb una crisi renal. Dos mesos ingressat en un hospital sud-americà. “Un puto desastre, però m'han salvat la vida”, va concloure.
González ha tornat. I amb ell, una lliçó: no tot s'ha de comptar a l'instant, però algunes històries mereixen ser contades amb veu pròpia. La seva, per sort, segueix ferma.