Maria Nicolau ha desvetllat una sorprenent connexió entre la història del biquini (la peça) i el famós entrepà de pernil i formatge anomenat també “biquini”, amb Barcelona com a epicentre. La xef i escriptora catalana ha fet que milers d’usuaris a Instagram es preguntessin per què aquest nom una mica estrany per a un simple entrepà. Però l’explicació va més enllà de la moda: travessa discoteques emblemàtiques, cròniques gastronòmiques i memòria col·lectiva catalana.
Del croque-monsieur a “biquini” a Barcelona
En un vídeo que circula per xarxes, Nicolau explica com va aprendre localment que aquell tros de pa calent s’anomena biquini gràcies a una sala de festes de Barcelona. El seu relat barreja humor, cultura popular i gastronomia popular. La publicació va ser ràpidament compartida i comentada. Aquesta repetició ha fet que molts periodistes i mitjans gastronòmics investiguessin el mite de l’origen català del biquini.
Segons investigacions periodístiques recents, el terme “biquini” es va popularitzar a Catalunya gràcies a la Sala Bikini, inaugurada a l’avinguda Diagonal de Barcelona als anys cinquanta per empresaris belgues. Era una discoteca amb restaurant on, entre els aperitius, servien un entrepà gratinat de formatge i pernil (adaptació del croque-monsieur). Els clients el demanaven com “l’entrepà del Bikini” o “el de la sala Bikini”. D’aquí va derivar l’ús del nom per referir-se a aquest tipus d’entrepà a tot Catalunya.
El cuiner Joan Gurguí, creador de “La Bikineria”, ha explicat que el nom es va popularitzar als cafès catalans i que ell mateix ha contribuït a convertir-lo en objecte cultural gastronòmic. Gurguí recomana pa sense crosta, mantega salada i servir-lo sempre calent per respectar-ne la identitat original. Altres xefs, com Rafa Zafra, han reinterpretat el biquini en clau gurmet, destacant-ne el valor nostàlgic i senzill però tècnic.
Maria Nicolau i el seu estil narratiu únic
El que distingeix el vídeo viral de Nicolau no és només la dada històrica, sinó la seva capacitat per convertir una casualitat gastronòmica en una reflexió cultural. Fa referència al concepte del biquini com un “clic”—un artefacte cultural que connecta moda, memòria i menjar—sense caure en exageracions. El seu estil empàtic, crític amb el pretensiós del món gurmet i amb arrels en la seva obra (com en el seu llibre Cuina o barbàrie) aporta credibilitat i proximitat.
El biquini-sandvitx és un símbol de tradició i nostàlgia a Catalunya. És una mena de “magdalena de Proust” gastronòmica, en paraules de Pep Antoni Roig, evocadora de la infància i la llar. En ple estiu, quan els debats sobre la moda del biquini real escalen a platges i xarxes, resulta gairebé poètic que un simple entrepà comparteixi nom amb la peça. A més, amb mitjans locals i nacionals sumant-se al tema, la difusió està garantida.
L’efecte TikTok i Instagram
La xarxa social ha accelerat la viralitat del relat de Nicolau, que ha estat replicat en comptes de gastronomia, programes de ràdio i perfils dedicats a cultura catalana. Molts han agraït l’explicació de l’origen i altres han compartit records personals de cafès on demanaven biquini de tota la vida. El post ha sumat milers de comentaris identificant el seu propi “lloc del biquini” als seus bars de confiança.
La viralitat actual no és capriciosa. El relat de Maria Nicolau ha connectat història local (la Sala Bikini de Barcelona) amb gastronomia popular (l’entrepà mixt català). Ha agitat la identitat al voltant d’un plat humil, portant-lo al centre de la conversa cultural.