Poques receptes generen tant de debat com la truita. Amb ceba o sense ceba. Quallada o sucosa. Gruixuda o fina. Però hi ha una fase del procés que tots compartim, sense importar bàndols: el temut moment de girar-la. Aquesta maniobra entre paella i plat que pot fer tremolar fins al cuiner més experimentat. El que fins ara semblava una qüestió d'habilitat o sort, té un truc amagat que, un cop el coneixes, ho canvia tot.
A les xarxes socials, la cuinera María Nicolau ha tornat a revolucionar la cuina de casa amb un vídeo que s'ha fet viral. Però aquesta vegada, no es tracta d'ingredients ni de temps de cocció. Aquesta vegada va de trencar mites. Amb la naturalitat que la caracteritza, Nicolau comença desmuntant un dels gestos més repetits de la nostra cultura culinària: “portes tota la vida girant malament la truita”. I ho diu sense embuts, però també amb una solució tan senzilla que costa creure que ningú l'hagi explicat abans.
L'error està en el costum
Cuinar és, en molts casos, repetir el que hem vist. I girar una truita, aquest acte de fe i reflexos, s'ha convertit en un ritual al qual ens enfrontem gairebé sense qüestionar-lo. Plats que rellisquen, truites que es trenquen, esquitxades d'oli i, de vegades, petites tragèdies domèstiques. Perquè no importa quantes vegades ho facis: aquest segon en què tot pot anar malament, és allà, latent, en cada intent.
El que Nicolau proposa és un gir —literal i metafòric— a com entenem aquest moviment. Perquè, segons ella, el problema no està en la recepta. Està en el gest. I si canviem la lògica d'aquest gest, la resta encaixa sola.
Una tècnica lògica i sense risc
Abans d'entrar en matèria, Nicolau dona un consell bàsic: apagar el foc quan la base de la truita estigui quallada. Sense calor, no hi ha presses ni pressió. I a partir d'aquí, arriba el secret millor guardat. No cal tècnica de circ ni habilitats acrobàtiques.
Durant generacions, s'ha dit que cal girar la paella amb el canell, com si fos un truc de màgia. Però Nicolau proposa una cosa radicalment diferent: el gir, diu, s'ha de fer amb l'espatlla. No amb el canell, ni amb un moviment brusc, sinó amb un gest natural, de darrere cap endavant, que aprofita el pes de la paella i l'estabilitat del cos.
Això sí: es subjecta la paella amb la mà esquerra, fins i tot si ets dretà, per tenir el control de l'equilibri. Amb la dreta, es col·loca el plat a sobre. I llavors, amb aquest gir fluid de l'espatlla, la truita cau sobre el plat sense trencar-se, sense esquitxades, sense por.
Un cop completat el moviment, només queda tornar la truita a la paella pel seu costat cru. I llest. Un pas que, si el fas com el feia Nicolau fins que va descobrir aquest truc, pot semblar insalvable. Però quan ho proves, no hi ha marxa enrere.