En les últimes dècades, la figura de Letícia Ortiz s'ha anat transformant davant els ulls de l'opinió pública. Primer va ser la sorpresa quan Felip, aleshores Príncep d'Astúries, va anunciar el seu compromís amb una periodista nascuda en una família treballadora. Després, l'ascens vertiginós al tron i els dubtes en amplis sectors de la noblesa més tradicional.
Amb els anys, la Reina ha canviat d'imatge i d'enfocament: de presentadora de telenotícies a defensora de projectes socials i, segons la crítica, d'un cert feminisme reformista. Gran part del país, especialment des de posicions progressistes, li ha reconegut el seu paper en modernitzar alguns trets de la monarquia.
La premsa rosa, però, fa temps que especula que en privat, Letícia ha tingut enfrontaments amb altres membres de la família reial. Entre ells, la infanta Cristina, a qui es descriu com una aristòcrata de bressol, més propera a la vida cortesana i amb una relació especial amb Felip VI. Tot i això, les distàncies entre Letícia i la seva cunyada s'han fet notar en diferents actes o absències.
Malnom relacionat amb novel·la negra
El que pocs esperaven és que en els cercles de la dreta més monàrquica s'estengués un motiu literari per referir-se a ella: "la reina roja". El sobrenom, pres del títol d'una coneguda novel·la de Juan Gómez-Jurado, amaga un matís que va més enllà de la ficció. Segons publica la periodista Pilar Eyre, aquesta etiqueta s'utilitza a manera de crítica, per considerar-la més propera a causes socials d'esquerres o distant dels valors nobiliaris clàssics.
No es tracta d'una al·lusió directa a la trama de la novel·la, sinó a la connotació pejorativa de la paraula "roja". Per part de la dreta, això evoca el progressisme i l'anticlassisme que contrasta amb els usos de la monarquia tradicional. Letícia, vinguda d'un divorci previ, amb formació periodística i família de classe mitjana, seria als ulls d'alguns l'exemple del que la corona no havia d'incloure.
Opinions a favor i en contra
Aquest recel cap a ella s'acreix quan, com assenyala Eyre, es percep que Letícia no pretén acoblar-se als ambients aristocràtics ni barrejar-se amb la "pompa borbònica". Al contrari, marca el seu propi camí en la institució. Altres factors, com les seves posicions en temes de salut i educació, l'han distanciat encara més d'un sector conservador que preferiria una reina silenciosa.
Al mateix temps, hi ha qui defensa que Letícia ha salvat la monarquia amb la seva imatge moderna, allunyant-la d'intrigues passades. Això, gaudeix de simpaties entre aquells que veuen en ella una evolució necessària de la institució. Sostenen que la Reina no esquiva les causes socials i el contacte amb el carrer, quelcom inèdit per a una monarca espanyola.
Sigui com sigui, el malnom de "reina roja" il·lustra la bretxa que genera la seva figura. Per a molts, representa obertura i proximitat amb la gent comuna. Per a altres, suposa un trastorn en el model que sempre han venerat. Entre les crítiques i els elogis, Letícia segueix endavant: conserva el seu tron al costat de Felip VI i traça, a la seva manera, un guió diferent per a la monarquia. Al cap i a la fi, el que en algunes orelles sona a retret, és per a altres un reconeixement de la seva singularitat.