Home de cabell canós amb jaqueta fosca i camisa blanca somrient en un entorn interior.

Jordi Díaz, en Fede a 'El cor de la ciutat': La seva lluita per superar una depressió

L'actor s'obre i explica la seva complicada història

Els espectadors de TV3 aficionats a les sèries, tindran el seu personatge favorit. Durant quatre dècades, s'han emès moltes telenovel·les a la televisió pública de Catalunya. Poblenou, Secrets de Família, Estació d'Enllaç, Nissaga de Poder, Laberint d'Ombres, Ventdelplà, El cor de la ciutat, La Riera, Com si fos ahir... la llista és llarga.

Igual que els personatges que marquen per a tota la vida. Passen els anys i ens continuem referint a ells pel nom del personatge i no pel nom de l'actor o actriu. Podríem dir que han quedat encasellats, però la veritat és que han continuat amb la seva carrera. A Nissaga de Poder són molts els exemples: Eulàlia Montsolís, Mateu Montsolís, Fèlix Monstolís...

El mateix succeeix a Laberint d'Ombres, amb el dolentíssim Salvador Borés, interpretat per Marc Cartes. O Peris, a El cor de la ciutat, interpretat magistralment per Pep Anton Muñoz. O la seva dona, la Cinta, per una gran Margarida Minguillón. I què dir del seu fill, en David, interpretat per un joveníssim Quim Gutiérrez. O en Narcís Crespo (Ferran Carvajal), un jove molt afectuós que tenia una discapacitat. 

En Peris, la Cinta, en David o en Narcís no són els únics noms que recordem d'El cor de la ciutat. També hi ha en Fede. Un jove informal, simpàtic i barrut. L'actor que el va interpretar és en Jordi Díaz. Molt guapo i amb una gran veu. En un moment de la sèrie va aparèixer gras i descuidat per exigències del paper. 20 quilos més. No era el mateix. 

Un grup de persones somriu mentre estan reunits al voltant d'una taula en un ambient interior, amb un requadre que mostra un home parlant per telèfon.
Muntatge en què es veuen els personatges d'El cor de la ciutat i la foto de Gus | TV3, XCatalunya

Vida complicada de Jordi Díaz

L'actor català ha explicat en una entrevista al diari Ara que ha patit depressió. S'ha obert i ha explicat el seu cas. Reconeix que va ser arran de la mort de la seva mare i que la companyia del seu gos l'ha ajudat molt. 

"L'any 2015 faig 40 anys i la meva mare mor d'un ictus a Màlaga després de passar per quatre hospitals aquell mateix dia, negligència mèdica. Després d'aquell cop vaig sentir un dolor inexplicable i em vaig aferrar a la feina per tirar endavant. Em vaig enfonsar, feia la funció de teatre i tornava a casa a plorar. Em vaig abandonar, menjava pizza i donuts i al teatre vaig començar a tenir símptomes estranys. Veia la gent de lluny, però no de prop, orinava una orina enganxosa, el braç el tenia de color blau. Però tenia una depressió absoluta. Morir-me m'era igual".

"Un dissabte després de dues funcions vaig anar a l'hospital de Can Ruti, em fan proves i tinc el sucre a 950. Era un coma amb potes. Els metges no entenien com podia estar conscient. Em van diagnosticar trombosi i diabetis al mateix temps. Amb la depressió em vaig convertir en una persona enfadada. Em sentia impotent per no haver estat quan la meva mare es moria. Tot això m'acompanya des de llavors", va continuar.

"La crisi de Can Ruti em va servir per plantejar-me si volia viure. La tristesa segueix dins meu, però em costa demanar ajuda, vaig tenir una mala experiència amb un psicòleg i no he volgut tornar. No tenia ni ganes de treballar i de tot el que feia em vaig quedar només fent un monòleg al teatre. Vaig patir problemes econòmics importants. Ara he après a conviure tenint depressió, però tinc una feina interior per resoldre. L'alegria més gran que he tingut és Max, el gos que ha entrat per casualitat a la meva vida i que estimo amb bogeria".

L'explicació, llarga i transparent, té l'objectiu d'ajudar altres persones que es puguin sentir en la mateixa situació.