En un entorn inflacionari moderat, amb el PIB creixent lentament i una lleugera pujada de tipus per part del BCE, la inspecció fiscal a figures mediàtiques s’ha intensificat a Espanya. L’Estat, cada cop més centrat a combatre l’elusió fiscal, ha posat en el punt de mira a professionals que podrien estar canalitzant les seves rendes a través de societats per minimitzar la seva factura fiscal. Aquesta nova sentència judicial obre un debat sobre les estructures societàries emprades per grans comunicadors i el seu encaix dins el sistema tributari actual.
Quina quantitat es va tributar i per què Hisenda va actuar
L’Audiència Nacional ha declarat ferma la reclamació de 2 115 670,29 € realitzada per Hisenda respecte a l’IRPF corresponent als anys 2006 i 2007 del locutor Carlos Herrera. En essència, el ponent de la COPE va rebre els ingressos a través d’una empresa central —coneguda com La Rehos, participada al 94 % per Herrera— i altres tres societats vinculades que canalitzaven serveis complementaris de secretaria i producció.
La combinació de diverses empreses va permetre que més de 3 milions fossin facturats en cada exercici, segons la inspecció fiscal, mentre a Herrera se li pagaven 394 000 € el 2006 i 402 000 € el 2007 com a “rendiments del treball”. Hisenda i els tribunals van determinar que el valor real de la seva activitat professional era molt superior, justificant l’ajust fiscal exigit.
L’Audiència i el Suprem afirmen: societats sense valor real
Un aspecte clau de la sentència és que les societats no comptaven amb els mitjans personals ni materials suficients per prestar els serveis facturats. El tribunal destaca que la relació amb Onda Cero no podia existir sense la “participació directa i personalíssima” d’Herrera, cosa que evidencia que La Rehos exercia simplement com a intermediària de cobrament.
El Tribunal Suprem ja havia declarat el juny de 2023 que aquesta estructura societària era una “simulació” fiscal: una societat pantalla dirigida a reduir la càrrega impositiva personal, sense activitat econòmica real.
Repercussions econòmiques i reputacionals per a Herrera i el sector mediàtic
Tot i que Herrera sosté que va abonar els més de dos milions el 2012 i que no va rebre sancions paral·leles, la sentència agreuja les conseqüències reputacionals. Amplia l’escrutini sobre com els professionals d’alt perfil gestionen els seus ingressos i opera com a alerta per a qui planifica fiscalment mitjançant societats.
En un context econòmic on el control tributari és més exigent, aquesta sentència transcendeix el cas individual: reforça la jurisprudència contra els “entramats empresarials” utilitzats per esquivar l’IRPF. A més, condiciona la manera com els comunicadors poden organitzar les seves activitats, especialment quan treballen simultàniament per a diferents mitjans.
Via judicial
La resolució, tot i ser ferma a l’Audiència Nacional, no exhaureix la via judicial. Herrera ja ha manifestat la seva intenció de recórrer al Tribunal Suprem, que serà qui decidirà definitivament si aquest tipus d’estructures poden ser considerades vàlides en l’àmbit societari i fiscal.
El debat jurídic se centrarà a determinar si existeixen societats amb una activitat real diferenciable del seu titular. Aquest cas se suma a d’altres recents, com els litigis d’artistes i esportistes, que han portat la jurisprudència espanyola a endurir els criteris contra l’elusió fiscal mitjançant societats pantalla.
La sentència contra Carlos Herrera no només implica una gran càrrega econòmica. Suposa un fita per al control tributari de figures públiques a Espanya i destaca l’exigència creixent de demostrar la realitat econòmica de les societats utilitzades per a la gestió d’ingressos. La batalla al Suprem serà, per tant, un pols clau que pot establir precedents sobre l’ús d’estructures societàries com a escut fiscal.