Quan Elena Gadel va relatar a "El Búnquer" que a Mar i cel va haver de morir de pena, calia entendre el context per saber si es referia al fet que va sentir vergonya, o al significat més literal. Més aviat va ser una barreja entre totes dues. L'actriu no va trobar la creu que havia d'utilitzar com a punyal improvisat i, sense aquest element, es va desplomar en un plor tan profund que va acabar "matant" així el seu personatge
Escena memorable
Segons el relat, el personatge de Gadel havia d'utilitzar la creu que portava el personatge de Saïd com a instrument per a la seva pròpia mort dramàtica. Quan no la va trobar —potser per un error tècnic, un dels tants possibles en muntatges en directe— Gadel va optar per canalitzar aquest desconcert en el seu paper
El resultat va ser un col·lapse emocional que li va permetre complir amb la dramatúrgia, tot i que no seguint la premissa del regidor de l'obra, que li havia suggerit que es girés i falsegés l'escena sense la creu igualment. Ella, com que no va entendre el que li estava dient, va buscar un altre recurs igualment exitós
La naturalitat com a segell de Gadel
No és la primera vegada que Gadel ha brillat per la seva honestedat escènica. Guanyadora del premi Butaca per aquest musical, sempre s'ha destacat per transmetre veritat en les seves interpretacions. Aquest moment reforça aquesta imatge de professional entregada. Al programa de Catalunya Ràdio, el seu relat senzill, sense dramatismes afegits, subratllava precisament la transparència emocional que tant es valora al teatre
El musical Mar i cel, basat en la novel·la de Blai Bonet, va ser adaptat per la companyia Dagoll Dagom i es va estrenar originalment als anys vuitanta. El 2005, Elena Gadel va assumir el paper principal, consolidant-se com una de les veus més destacades de l'escena teatral catalana. La seva interpretació va ser tan impactant que li va valer el premi Butaca al Millor Musical aquell any
Més enllà de l'anècdota
Aquest reconeixement no es va centrar únicament en la seva veu, sinó en la seva capacitat per transmetre una càrrega emocional pròpia d'algú que s'involucra amb el personatge fins al límit. La seva presència a l'escenari era considerada un "enllaç poètic" entre música, text i emoció, segons reflecteixen diverses cròniques teatrals del moment. Aquella mirada profunda i una entrega total justifiquen per què una errada en escena —com no trobar la creu— va poder convertir-se en un col·lapse emocional tan autèntic
Des d'un punt de vista artístic, el que va passar a escena és un recordatori de com la improvisació pot reforçar la narrativa. Gadel no només va improvisar, sinó que va transferir una emoció autèntica al personatge