La final de la UEFA Nations League ha deixat moltes lectures, però una de les més cridaneres ha estat la manera en què certs sectors de la premsa madrilenya han reaccionat a la derrota d'Espanya davant Portugal. En lloc de posar el focus en el joc col·lectiu o en la manca d'encert als penals, han preferit centrar les seves crítiques en Lamine Yamal.
Durant els 120 minuts que va durar l'enfrontament, el jugador en qüestió no va tenir el seu millor dia. No va aconseguir desequilibrar com acostuma ni desbordar amb el seu habitual desvergonyiment. I això, per a alguns, va ser suficient per convertir-lo en el boc expiatori de tota una derrota. El més cridaner és que, fins aquell moment, havia estat un dels grans motors d'Espanya al torneig.
Memòria selectiva i doble vara de mesurar
No cal remuntar-se gaire enrere per trobar les accions decisives que va signar en aquesta mateixa Nations League. Un gol antològic contra Països Baixos i un doblet a la semifinal davant França avalaven la seva presència a la final. Tanmateix, tot això va ser ignorat pels mitjans l'endemà, com si una mala nit anul·lés grans setmanes.
A més, se li ha retret manca de sacrifici defensiu en el segon gol encaixat per Espanya, quan la veritat és que l'acció comença amb un error de marcatge d'un company que el deixa venut en l'u contra u. Des del primer minut del partit, el lateral dret espanyol va patir per contenir l'autor del primer gol lusità, que va acabar sent escollit millor jugador del partit.
Problemes estructurals que ningú esmenta
Espanya, més enllà de noms propis, va evidenciar mancances tàctiques que van més enllà d'una jugada puntual. El sistema no va aconseguir neutralitzar els punts forts de Portugal, ni tampoc va oferir vies clares per aprofitar les virtuts dels seus atacants. En aquest context, resulta qüestionable carregar la derrota a les espatlles d'un jove de 17 anys.
Tampoc ajuda la gestió de Luis de la Fuente, que ha insistit en laterals que no han estat a l'alçada durant tota la competició. El cas més evident és el del lateral dret, superat en cada duel, i sense capacitat per associar-se amb l'extrem que actuava per la seva banda.
Injustícia o campanya?
Alguns veuen en aquesta crítica desproporcionada un patró que es repeteix: quan un jugador del planter culer brilla amb la selecció, el relat mediàtic dominant sembla esperar la seva primera ensopegada per passar-li factura. Altres creuen que simplement és el preu de la fama: estar en el focus quan les coses surten bé i també quan no.
Sigui com sigui, la veritat és que les crítiques no se sostenen si s'analitza el torneig complet. La seva aportació va ser decisiva en moments clau i el seu lideratge, precoç, però ferm, ha estat una de les revelacions del campionat. No estem parlant d'un jugador qualsevol, sinó d'un futbolista que ja marca diferències a l'elit.
Amb només 17 anys, ha estat l'ànima ofensiva d'Espanya durant el torneig… i ara carrega amb una responsabilitat que no li correspon.
Veu Independent
Periodisme lliure i català