La nit del 15 de maig de 2025 passarà a la història del barcelonisme. El FC Barcelona va segellar el seu títol de Lliga número 28 a l'estadi de l'etern rival local, l'RCDE Stadium, amb un triomf sobri però carregat de simbolisme. Va ser Lamine Yamal, amb només 17 anys, l'encarregat d'obrir el marcador amb un xut letal amb l'esquerra que es va clavar a l'escaire i que va desfermar una celebració blaugrana amb sabor doble: títol assegurat i victòria a Cornellà.
Un derbi calent dins i fora del camp
L'Espanyol, lluitant per la permanència, va rebre el Barça amb la urgència de qui es juga la vida. I durant bona part del primer temps, els de Manolo González van plantar cara als de Flick. Però el talent emergent del Barça va acabar imposant-se. Lamine primer, Fermín després, van segellar el 0-2 definitiu que va desfermar l'eufòria a la banqueta culé.
Mentrestant, fora del terreny de joc, es vivia un altre derbi: el mediàtic. La premsa madridista es debatia entre la incredulitat, la resignació i l'intent de desprestigi. Un dels moments més delicats de la nit va ser l'expulsió de Cabrera per un cop de colze a Lamine.
Lamine Yamal: de promesa a fenomen
Però la imatge que ha donat la volta al món no és la de la vermella a Cabrera, ni tan sols la celebració de Flick. És la d'un noi de 17 anys corrent cap a la banda, assenyalant l'escut del Barça després de marcar un gol que val una Lliga. Lamine Yamal no només va anotar. Es va carregar l'equip a l'esquena. Va controlar, va encarar, va rematar, va liderar. Es va mostrar com un futbolista de present, no només de futur.
El fenomen Lamine ha esclatat amb una força inesperada. La seva maduresa sobre la gespa, el seu caràcter competitiu, la seva fredor en els moments decisius… tot això ha començat a generar comparacions que fins fa poc semblaven impensables. I amb aquesta sensació a l'ambient, va arribar el tuit que va agitar les xarxes socials com una bomba de raïm.
Des del compte oficial d'El Chiringuito de Jugones, en plena eufòria per la Lliga culé, va aparèixer una publicació que va encendre el debat i va provocar una reacció en cadena en tot l'ecosistema madridista. Una pregunta simple, directa i amb un to provocador que va fer bullir X (abans Twitter):
Pilota d'Or a Lamine Yamal: SÍ o NO?
El tuit, llançat sense context addicional, va provocar una autèntica implosió digital. En qüestió de minuts, els comentaris es comptaven per milers. Des dels que titllaven la pregunta de “despropòsit” o “broma de mal gust”, fins als que, amb xifres i arguments, defensaven que el jove blaugrana ja està entre els millors del planeta.
Les respostes es van polaritzar. Alguns madridistes atacaven la idea amb sarcasme i indignació, recordant que Lamine “només té una temporada” o que “no ha guanyat una Champions”. Altres, però, començaven a cedir: “Amb 17 anys ha estat el jugador més decisiu d'una Lliga”, deien alguns. “Si segueix així, en un any no serà tan descabellat”, apuntaven altres.
La Pilota d'Or no és la pregunta, sinó el símptoma
En realitat, més enllà del premi en si, el que va desfermar el terratrèmol no va ser el guardó, sinó el fet que aquesta pregunta ja es formuli seriosament. Que es posi a Lamine Yamal en la conversa. Que se'l compari amb noms com Bellingham, Mbappé o Vinícius. Que es parli d'ell com el futur número u.
Això és el que fa mal a Madrid. No el tuit, sinó la possibilitat que sigui veritat. Perquè el que va passar ahir a la nit no va ser només la victòria del Barça ni la consagració de Lamine. Va ser l'inici d'una era. I molts ho saben… encara que no ho vulguin reconèixer.