Tot semblava estable en el mapa futbolístic quan, de sobte, una irrupció inesperada va agitar l'ambient amb una força inusitada. Al centre de l'anticicló televisiu d'El Chiringuito, Jorge D’Alessandro va deixar caure una afirmació amb força de front atlàntic: “Mastantuono és millor que Lamine Yamal”. Lluny de ser un comentari passatger, el veterà analista va activar totes les alertes d’opinió i va avivar una tempesta que continua desenvolupant-se amb aire calent i fred a parts iguals.
El fenomen D’Alessandro: un front polar carregat d’anàlisi
Jorge D’Alessandro, conegut per les seves anàlisis explosives i la seva passió irrefrenable, va oferir dues intervencions —dimarts 10 i diumenge 15 de juny— que van funcionar com onades successives de baixa pressió. En totes dues, el focus va ser el jove Franco Mastantuono, joia argentina del River Plate que ja ha fitxat pel Real Madrid, però el sorprenent va ser la comparació directa amb Lamine Yamal, el nen prodigi del FC Barcelona.
En el seu primer diagnòstic, l’exporter va subratllar que Mastantuono és “millor que Lamine Yamal”, destacant la seva versatilitat posicional com a tresquarts o interior, una riquesa tàctica que, segons ell, el club blanc necessitava incorporar de manera “urgent”. Aquesta afirmació va funcionar com un vent de llevant en augment, provocant reaccions immediates i generant fricció entre els fronts de seguidors blaugrana i madridistes.
Cuando un niño de 17 años dejó en ridículo a todos los candidatos al BALÓN DE ORO
En la seva segona aparició, dies més tard, la borrasca va guanyar intensitat. D’Alessandro va introduir una anàlisi més tècnica: “Lamine sempre xuta al pal llarg perquè no vol contacte. Fuig. És un problema cognitiu de presa de decisions”. Amb aquest part meteorològic mental, l’argentí no només va traçar una lectura tàctica, sinó que va proposar un enfocament formatiu i psicològic per entendre l’extrem del Barça. Alhora, va descriure Mastantuono com un talent "impressionant", amb potencial per meravellar si se li troba el sistema adequat. Segons ell, jugar al costat d’algú com Alexander-Arnold el “enriquiria”.
La comparació entre tots dos joves talents ha funcionat com una massa d’aire calent col·lisionant amb una onada de fred estructural: d’una banda, el fenomen ascendent que és Yamal, consolidat a LaLiga i amb minuts importants a la selecció; de l’altra, la promesa sud-americana que encara no ha creuat l’Atlàntic, però que aixeca marees d’expectació en cada aparició.
Les xarxes socials han actuat com a cèl·lules convectives, amplificant les paraules de D’Alessandro i generant precipitacions d’opinions, mems i debats acalorats. Molts seguidors del Barça han interpretat les seves paraules com una infravaloració injustificada de Yamal, mentre que d’altres, fascinats pel potencial de Mastantuono, hi veuen un pronòstic avançat al seu temps.
Però ja sabem de sempre que, en aquests casos, convé no precipitar judicis prematurs i mantenir el radar encès: Mastantuono encara no ha disputat ni un minut a Europa, mentre que Lamine Yamal ja ha demostrat la seva capacitat per brillar en contextos d’alta pressió.