El FC Barcelona de Hansi Flick va començar LaLiga 2025-26 amb ple de victòries. Dos partits, dos triomfs, sis punts i remuntada èpica a València contra el Levante després d'anar perdent 2-0 al descans. Tanmateix, per a Emilio Pérez de Rozas la conclusió és que l'equip blaugrana “no fa pinta de campió”.
Una afirmació que resulta desproporcionada, injusta i, sobretot, oblidadissa amb el que va passar la temporada passada. Cal recordar que aquest Barça és el mateix que fa tot just uns mesos va aconseguir el triplet nacional: Lliga, Copa del Rei i Supercopa d'Espanya.
Flick ha donat al club un aire guanyador i una mentalitat competitiva que havia desaparegut els darrers anys. I ara, després de dues victòries seguides, es qüestiona si el Barça transmet imatge de campió?
Una remuntada que parla de caràcter i no de sort
L'anàlisi de Pérez de Rozas se centra en la suposada “sort” del Barça a Mallorca i davant el Levante. Segons ell, guanyar amb un autogol o amb decisions polèmiques resta mèrit als triomfs. Però el que demostra aquesta remuntada és caràcter, personalitat i una plantilla capaç de reaccionar quan l'escenari es complica. Cap equip aixeca un 2-0 fora de casa només amb fortuna.
Al Ciutat de València, Flick va moure peces, Pedri va liderar el centre del camp i Ferran Torres va tornar a marcar diferències. Lamine Yamal, amb tot just 18 anys, va forçar l'acció decisiva que va acabar en autogol. Reduir tot això a “sort” és menystenir l'esforç col·lectiu i el creixement de joves talents que ja són decisius en el present.
El Madrid també guanya amb polèmiques, però ningú ho qüestiona
Resulta curiós que mentre al Barça se li exigeix agradar, golejar i convèncer des de la primera jornada, al Real Madrid se li perdonen actuacions discretes i decisions arbitrals favorables. En l'estrena contra Osasuna, el conjunt blanc es va endur un penal inventat i contra l'Oviedo el VAR va ignorar faltes clares en jugades decisives. Tot i això, ningú en certs mitjans parla de “sort” ni de manca de “pinta de campió”.
El Madrid de Xabi Alonso transmet bones sensacions, amb Mbappé marcant diferències i un bloc sòlid. Això és indiscutible. Però no oblidem que això tot just comença: sis punts de sis per a tots dos equips i encara queda tot per decidir. Posar en dubte el Barça després d'un inici perfecte és, com a mínim, incoherent.
Flick ja ha demostrat que sap competir al màxim nivell
Flick va arribar entre dubtes, heretant un club en reconstrucció i amb una plantilla encara en transició. En menys d'un any va conquerir els tres títols nacionals i va tornar a situar el Barça a l'elit europea. Aquesta trajectòria hauria de donar crèdit suficient per confiar que l'equip continuarà creixent, fins i tot quan els partits siguin patits.
Dir que el Barça “no fa pinta de campió” és oblidar que la pinta no es mesura a l'agost, sinó al maig. El que importa és sumar punts, mantenir el ritme i arribar a la primavera en condicions de lluitar pels títols. Flick ja sap com fer-ho, ho va demostrar a Alemanya i ara ho confirma a Barcelona.
Una crítica que resta i no aporta res de constructiu
El periodisme esportiu ha d'analitzar amb rigor, assenyalar mancances i exigir més. Però reduir un inici perfecte a “sort” és caure en un discurs simplista i destructiu. El Barça ha guanyat dos partits complicats, ha mostrat capacitat de reacció i ha mantingut la seva imbatibilitat. Això és el que importa en un campionat tan llarg.
La Lliga no es guanya a l'agost, però sí que es pot perdre si s'ensopega massa. Flick ho sap i per això celebra cada victòria com un pas necessari. El Barça no només té “pinta de campió”: és el vigent campió. I qui ho qüestiona després de sis punts de sis sembla oblidar molt ràpidament la història recent.