Josep Rull ha tornat a parlar d’“anomalia democràtica” a Catalunya, referint-se a la situació de Carles Puigdemont i Lluís Puig, que continuen fora del país i, segons ell, no poden exercir els seus drets polítics sense risc de ser detinguts.
L’exconseller ha assenyalat que això demostra que “no hi ha normalitat” i que l’Estat espanyol manté una situació d’excepció. Fins aquí, res de nou en el discurs del processisme. Tanmateix, la resposta de Sílvia Orriols ha destapat, un cop més, les grans contradiccions d’aquests dirigents.
L’alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana va recordar a Rull que anomalies democràtiques n’hi ha moltes, començant pel famós “pacte antifeixista” que Junts, ERC i el PSC han signat amb el PSOE per aïllar el seu partit i evitar que tingui representació a institucions i debats.
El veto a Aliança Catalana: una anomalia que ells callen
Allò que Rull i companyia anomenen “cordó sanitari” no és cap altra cosa que un veto polític i mediàtic per silenciar milers de catalans que han votat legítimament Aliança Catalana. Sota el pretext de combatre “l’extremisme” —etiqueta que repeteixen com un mantra—, s’ha dissenyat una estratègia coordinada per impedir que el partit d’Orriols tingui veu al Parlament o als mitjans públics.
No és això una anomalia democràtica? No és antidemocràtic que es negui la paraula a un grup parlamentari pel simple fet que incomoda les elits del processisme i els seus socis del PSOE? La veritat és que aquests autoproclamats defensors de la democràcia semblen entendre-la només quan afavoreix els seus interessos.
La trampa del “pacte antifeixista”
El “pacte antifeixista” que tant reivindiquen és, en realitat, un pacte contra la pluralitat i la lliure competència política. S’ha convertit en una excusa per excloure, aïllar i criminalitzar un partit que no combrega amb el bonisme, el wokisme i el llirisme que han convertit Catalunya en un territori amb greus problemes d’inseguretat, pèrdua d’identitat i degradació institucional.
El processisme fa anys que pacta amb el PSOE, el mateix partit que ha sostingut i protegit les polítiques que han afavorit la immigració massiva sense control i l’islamisme radical. Ara, amb un simple acord signat en despatxos, pretenen dictar qui pot i qui no pot formar part del debat democràtic.
Amb Aliança Catalana s'hi ha de parlar
El creixement electoral d’Aliança Catalana no és casualitat. Orriols ha sabut posar sobre la taula els problemes que altres partits prefereixen amagar: la inseguretat als carrers, la pèrdua del català com a llengua vehicular, el pes de l’islamisme en determinats barris i l’abandonament de la Catalunya interior.
Negar-se a parlar amb Aliança Catalana és negar-se a escoltar una part important del poble català. És negar la realitat. En democràcia, els vots compten igual, es comparteixin o no les idees del partit que els rep. Qui exclou del diàleg una força política avalada per ciutadans lliures no està defensant la democràcia, l’està pervertint.
Els que assenyalen són els mateixos que pacten amb el PSOE
Rull i els seus es presenten com a víctimes d’un Estat injust, però no dubten a aplicar les mateixes pràctiques d’exclusió que diuen combatre. La diferència és que ells ho fan contra un partit català que no els deu res i que no juga a la política de saló.
Si l’exconseller vol parlar d’“anomalia democràtica”, hauria de començar per mirar al seu voltant: la veritable anomalia és un Parlament on es veta un grup per motius ideològics, mentre es permet que partits que han fallat greument als catalans continuïn repartint-se el poder.
La democràcia no es defensa censurant ni signant pactes per a fer callar veus incòmodes. Es defensa acceptant el joc net, el debat obert i la pluralitat d’idees. I això vol dir, agradi o no al processisme, que amb Aliança Catalana cal parlar.