Una de les constants que sembla acompanyar a cada vegada més guanyadors d'eleccions arreu del món és ser titllat de nazi. Comença a ser evident que ser qualificat de membre del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, per estrambòtic que això sembli, dona punts per a arrasar electoralment. Javier Milei va ser acusat de nazi a tort i a dret pel que ell, molt encertadament, anomena 'zurdos de mierda', a l'Argentina.
Es va convertir en el president argentí amb més suport popular de la història del país. Giorgia Melioni va ser titllada de nazi fins hi tot abans de presentar-se a les eleccions, quan el seu partit tenia un suport electoral minoritari, va aguantar una campanya ferotge de tots contra Meloni, on en cada míting, noticia i article se l'acusava insistentment de nazi i feixista. Fa pocs temps va ser escollida la primera dona en presidir el consell de ministres d'Itàlia. Marine Le Pen ha aguantat tota la seva carrera política que la tractin de nazi, independentment de les seves propostes, els seus discursos, la seva política real. Nazi és un adjectiu infecte que l'ha acompanyat gairebé tota la seva vida.
En les darreres eleccions legislatives a França, el seu partit va obtenir una important victòria en vot popular que molt previsiblement la posa en la línia de sortida per ser la propera Presidenta francesa. Fa pocs dies, Donald Trump va arrasar en les presidencials nord-americanes, imposant-se a una mediocre i dement candidata demòcrata i a un estol interminable de mitjans tradicionals que no paraven d'insistir en que Trump era un admirador de Hitler i, en definitiva, un nazi convençut.
La campanya no sembla haver anat massa bé, i Trump serà investit com a 47è President d’aquí a un mes. Aquesta setmana, Silvia Orriols, diputada d'Aliança Catalana, va ser titllada de nazi en el ple del Parlament, per un diputat comunista espanyol. Us deixo sumar dos més dos per entendre què passarà en les properes eleccions catalanes.
Als mitjans tradicionals se'ls veu el llautó
En un món on els mitjans tradicionals han perdut el seu monopoli sobre la informació, la gent disposa de múltiples vies per informar-se i, sobretot, per contrastar les notícies i perspectives que se’ls presenten. Aquesta diversificació ha esdevingut un element clau perquè la ciutadania qüestioni la narrativa oficial, detecti incoherències i descobreixi com moltes vegades la retòrica fàcil i les etiquetes de sempre no tenen cap relació amb la realitat.
Amb plataformes alternatives, xarxes socials i mitjans independents, es multipliquen els punts de vista i emergeixen espais on el discurs no es veu limitat pels interessos ideològics o econòmics d’una elit mediàtica. Aquest fet ha esdevingut revolucionari en el sentit que cada cop menys gent es deixa manipular per una opinió única i majoritària. En canvi, s’està creant un públic més atent, escèptic i disposat a acceptar una realitat que sovint dista de les versions oficials i partidistes.
A tot el món, assistim a un ressorgiment de líders amb caràcter i objectius clars, que representen una alternativa sòlida i directe a la retòrica buida i insulsa del discurs woke i socialista. Polítics com Javier Milei, Giorgia Meloni, Marine Le Pen i Donald Trump personifiquen aquesta demanda global per figures que no sols prometen canvis reals, sinó que també mostren una contundència i fermesa que molts ciutadans troben inspiradores en un context marcat per la mediocritat i la manca de compromís amb la veritat.
La política woke i el socialisme descafeïnat, amb les seves etiquetes i eslògans prefabricats, sembla destinada a desaparèixer, incapaç de connectar amb una societat que cada cop més busca solucions reals a problemes concrets. També a Catalunya, aquest fenomen comença a fer-se evident, i cada cop és més probable que els polítics que adopten una posició de fermesa i coherència, com Orriols, trobin un gran ressò en una ciutadania fatigada de discursos buits i de la manca de sentit comú que ha caracteritzat la política recent.