Agafar el tren a Catalunya s’ha convertit en un acte de fe. Cada dia, milers de persones es llancen a l’aventura d’utilitzar un sistema ferroviari obsolet, saturat i profundament irrespectuós amb els usuaris, sabent que, molt probablement, el trajecte serà un malson: retards, incomoditat, soroll, pudor, falta d’informació o directament caos
Agafar la Renfe a Catalunya s’ha convertit en una experiència que oscil·la entre la comèdia absurda i el terror psicològic. Retards constants, avaries recurrents, falta d’informació, vagons massificats, climatització aleatòria i preus que no reflecteixen —ni de lluny— la qualitat del servei. I encara tenen la desimboltura de promocionar el tren com l’opció ecològica i recomanada.I el més greu de tot és que això no és una excepció. És la normalitat.
RENFE, amb la complicitat de Rodalies, ofereix un servei absolutament lamentable que, tot i estar subvencionat amb diners públics, obliga els usuaris a pagar per sobreviure dins d’un sistema col·lapsat. Una doble penalització: ho pagues amb els teus impostos i ho tornes a pagar al validar el bitllet, per acabar sent tractat com un número dins d’una estructura degradada, improvisada i profundament classista.
Quan plou, el servei col·lapsa. Quan bufa el vent, s’aturen trens. Quan surt el sol, hi ha avaries igualment. Les incidències són diàries, constants, i ningú dona la cara. Les pantalles d’informació no funcionen. Les aplicacions no avisen. El personal, quan n’hi ha, sovint desconeix els motius dels retards. Ahir mateix, una avaria elèctrica va tornar a paralitzar la xarxa durant hores. El problema ja està resolt. Però els trens continuen amb disfuncions. Aquesta és la tònica.
I mentrestant, els panells de les autopistes recomanen “prioritzar el transport públic”. Una ironia dolorosa. Perquè si el trajecte en tren em costa el mateix que el cotxe, si arribo tard, si em passo el viatge dret, enganxat a cossos suats i malhumorats, si sento angoixa, soroll, incomoditat, i a sobre estic pagant per tot plegat, quina motivació real té la gent per no agafar el vehicle privat?
Vagons plens i amb poca ventilació
Els vagons, en hores punta, són una autèntica humiliació. Persones comprimides com sardines, sense espai per respirar. Gent suant, cridant, empentant. Turistes que no respecten seients reservats per a la gent gran. Calor insuportable a l’estiu, i calefacció encès quan no toca. I mentrestant, els vigilant de seguretat passegen pels vagons amb una actitud repressiva, fent poc més que fer fora joves amb els peus al seient o buscant persones racialitzades per demanar-los el bitllet.
Una selecció sospitosament orientada. Un control social disfressat de vigilància. El que no fan mai, però, és controlar el que realment importa: el servei que se’ns ofereix. Les condicions inhumanes. La falta d’higiene. La saturació. L’incompliment sistemàtic dels horaris. I davant de tot això, hi ha qui decideix no pagar. I és comprensible.
La colada no és només una qüestió econòmica: és una forma de protesta. Un acte de desobediència davant una empresa que exigeix el preu d’un servei que no ofereix. Per què hauria de pagar per ser maltractat? Per què hauria de finançar un sistema que em fa arribar tard, m’humilia i em fa sentir que no importo?
Servei públic?
RENFE no és un servei públic en el sentit noble del terme. És una empresa pública amb mentalitat privada, que funciona amb diners de tothom, però respon com si només servís a uns quants. Les inversions són insuficients. Els governs es passen la pilota. I mentre esperem reformes estructurals que no arriben mai, la ciutadania paga les conseqüències dia rere dia.
I el més perillós de tot és que ens hi hem acostumat. Que ja no ens indigna perdre el tren, ni fer una hora de peu, ni que ningú informi de res. Que ja considerem normal una estructura que hauria de fer vergonya a qualsevol societat que es digui avançada. Però la normalització del maltractament és la fase final de la submissió. I això no ho podem permetre.
RENFE s’ha de repensar de dalt a baix. No només calen inversions: cal respecte pels usuaris. Transparència. Exigència pública. Control real. Prioritat institucional. Cal que es deixin de fer campanyes d’autoengany parlant de sostenibilitat si no es poden garantir trajectes dignes.
Perquè el transport públic, en una societat justa, hauria de ser una eina de cohesió, llibertat i equitat. El que tenim ara és exactament el contrari: un malson col·lectiu pagat entre tots.