Com que aquest any he decidit reconnectar amb mi mateixa i amb allò que m’apassiona, fa uns dies vaig anar a la Universitat de Barcelona. Volia informar-me sobre l’examen del nivell C2 de català, ja que havia estat estudiant d’aquesta institució i no sabia si m’hi podien facilitar l’examinació. També vaig voler saber si podia assistir com a oient a alguna classe.
La resposta va ser un no rotund. Em van dir que “això” ja no es feia des de feia temps i no van mencionar que es tractava del Decret 534/2024. La fredor amb què es va gestionar la conversa em va deixar desconcertada. Vaig sortir-ne indignada. Veure com se’m tancava una porta als nassos amb una negativa tan seca i definitiva em va fer pensar: quan va deixar de ser el coneixement un dret per esdevenir un privilegi reservat a qui pot pagar?
Nota: El Decret 534/2024, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, estableix nous criteris de seguretat, aforament i regulació de l’accés a les aules universitàries. Entre d’altres mesures, restringeix l’entrada a persones no matriculades oficialment, suprimint la possibilitat d’assistir com a oient lliure a les classes presencials. Aquesta mesura ha estat justificada per raons de “control administratiu, qualitat docent i optimització de recursos”, tot i que ha estat criticada per diversos sectors per limitar l’accés lliure al coneixement.
Aquest episodi, que podria semblar anecdòtic, és en realitat un símptoma d’una deriva més profunda. La universitat, tot i dir-se pública, cada vegada està més lluny de ser-ho en sentit real. D’ençà aquell dia vaig decidir informar-me millor i vaig descobrir que aquesta restricció no és fruit d’una decisió puntual, sinó que està regulada pel Decret 534/20241. Aquesta normativa restringeix l’accés lliure a les aules a persones no matriculades.
Importància del coneixement com a creixement personal
El coneixement, que hauria de ser patrimoni comú, queda reservat a qui pot pagar una matrícula. I, sovint, pagar no assegura qualitat. Posant l’excusa de la seguretat, el control d’aforament o la qualitat docent, es tanquen les portes a persones que volen aprendre pel simple plaer de saber.
I el més greu és que ho fa una institució que es defineix com a “pública” i que rep finançament de l’Estat amb la finalitat de garantir l’accés a tothom. És pertinent recordar que el concepte “universitat” prové del llatí universitas, que significa “conjunt” o “totalitat”. Aquest mot remet a la idea d’un saber universal, compartit i integrador. Una institució que exclou persones interessades a formar-se sense cap pretensió acadèmica formal contradiu el sentit mateix del seu nom.
La universitat, tal com funciona avui, s’allunya d’aquests valors. Si restringeix l’accés a aquells que no poden pagar o que no busquen un títol, potser ja no hauria de fer servir els termes “pública” ni “universal”. El que cal és un canvi de paradigma: tornar a concebre el coneixement com un dret col·lectiu, i no com un recurs mercantilitzable.
Aquest episodi no és un cas aïllat. Forma part d’una tendència creixent en què valors com l’accés lliure, el pensament crític o l’educació desinteressada es van erosionant lentament. Mentrestant, la societat s’anestesia a base d’entreteniment banal, alarmisme mediàtic i una falsa sensació de llibertat.
Silenci de les administracions
La premsa, en lloc de posar el focus en les retallades de drets o en l’exclusió educativa, omple titulars amb escàndols insignificants, por prefabricada i especulació. Sembla que el coneixement no és prou rendible com per merèixer atenció.
La lògica de mercat ha penetrat a les institucions educatives. Qui pot pagar, accedeix a titulacions, recursos i serveis. Qui no, queda exclòs. Les universitats actuen segons criteris de rendibilitat. La proliferació de màsters i postgraus de preus elevats, sovint més cars que un doctorat, n’és una prova. L’ensenyament esdevé una inversió, i el saber, un producte.
Ara bé, davant d’aquest escenari, cal desfer una confusió interessada: ser oient no competeix amb els estudiants oficialment matriculats. No interfereix en les seves avaluacions, no obté títols ni certificacions, no rep atenció tutorial. Només escolta, aprèn i respecta el ritme del curs. I tanmateix, se li tanquen les portes. Alguns poden preguntar-se: què guanyen, doncs, els que sí que paguen?
La resposta és clara: guanyen exactament allò pel que han pagat —títols, acreditacions, serveis i reconeixement institucional. L’oientatge no els treu res. No hi ha competència, ni invasió, ni perjudici.
A més, en una societat on moltes aules romanen parcialment buides, costa d’entendre que no es pugui fer espai a una persona que vol formar-se sense ànim de lucre. Aquesta exclusió no només és innecessària, sinó simbòlicament devastadora.
Reivindicar l’obertura d’aules no treu res a ningú. Al contrari, retorna sentit a les paraules “pública” i “universitat”. Una societat que limita el saber és una societat que renuncia a pensar, i a la llarga, a transformar-se. Obrir les aules també és obrir els ulls.