El passat dilluns, davant l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat, es va tornar a escenificar un drama que ja dura quatre anys: Rosario, de 101 anys, i la seva família continuen exigint que algú assumeixi la responsabilitat d'un desnonament que mai no hauria d'haver ocorregut. El 2019, una comitiva judicial, que pretenia desallotjar el pis d'una altra veïna de la mateixa finca, es va equivocar de porta. El resultat va ser el buidatge total de l'habitatge de Rosario: va perdre mobles, electrodomèstics i, el més dolorós, records personals i sentimentals com les fotografies del seu marit o manuscrits familiars.
Des de llavors, ni Rosario ni la seva família han obtingut explicacions ni una disculpa oficial. Durant la concentració de veïns i amics celebrada aquesta setmana, l'afectada va explicar com, amb cada dia que passa, s'incrementa la seva sensació d'indefensió i abandonament per part de les institucions. “No hi ha resposta cap. Ningú contesta res”, repetia amb incredulitat davant les càmeres de televisió.
El fill de Rosario, Emiliano, exigeix la devolució de totes les pertinences que, als ulls de la justícia, van ser retirades il·legalment. Assenyala a més la necessitat que les institucions reconeguin el seu error i demanin disculpes a la seva mare. “Volem que li tornin les seves coses o, si ja no existeixen, almenys que la indemnitzen. Però el més important és que li demanin perdó; en quatre anys ningú ho ha fet”, explica amb evident frustració. També subratlla que s'han dirigit en múltiples ocasions a diferents instàncies —des dels òrgans judicials fins a la mateixa Administració— sense rebre resposta.
Un error judicial sense responsables
Tot va començar amb un mandat de desallotjament que, en teoria, s'havia de realitzar al pis de baix. No obstant això, el gestor processal i la comitiva encarregada es van equivocar de porta i van irrompre a la casa de Rosario. Per agreujar la situació, les pertinences de l'anciana van ser retirades i, fins a la data, es desconeix on han anat a parar.
Mentrestant, el temps corre en contra de Rosario. Amb 101 anys complerts, cada dia de retard sembla un greuge més als seus drets. Els intents per obtenir una explicació es trenquen contra un mur burocràtic que, fins a la data, no ha admès ni un “ho sentim”.
Reclamació al Ministeri de Justícia
La família relata haver arribat fins i tot al Ministeri de Justícia per demanar la reparació patrimonial de Rosario i, com a pas previ, una disculpa oficial. Asseguren que la devolució dels seus objectes personals faria que qualsevol altre tipus de compensació econòmica fos secundària, ja que el més preuat —fotos i records insubstituïbles— són, en teoria, irremeiables.
“El primer és la seva dignitat”, comenta Emiliano, qui no amaga la seva indignació en veure com, després de quatre anys, es continua sense reconèixer formalment l'error. “La culpa ha estat del gestor processal, que va donar l'ordre d'obrir la porta equivocada. Tot i això, no hi ha voluntat política per reparar aquest dany”.
La solidaritat que no substitueix el que s'ha perdut
Durant la mobilització de veïns i amics que va tenir lloc davant l'Ajuntament, diverses persones van oferir mostres de solidaritat a la família. No obstant això, com puntualitza Emiliano, “que algú compri una nevera o doni un moble no soluciona el problema de fons: la restitució de la memòria i els objectes personals arrabassats a Rosario”.
L'anciana i el seu entorn estan convençuts que, amb un mínim de voluntat de les institucions responsables, aquest drama trobaria un punt final digne, i que Rosario podria, almenys, veure reconegut l'error que li ha causat tanta angoixa en l'etapa més delicada de la seva vida.
Una disculpa pendent
Mentre no s'ofereixi cap explicació i no s'assumeixi cap responsabilitat, Rosario continuarà acudint, en la mesura de les seves forces, a cada concentració o acte que s'organitzi per recordar a l'Ajuntament, a la Generalitat i al Ministeri de Justícia que el seu cas continua obert. “Ja tinc 101 anys; no sé si arribaré a veure la meva casa i les meves coses recuperades, però espero que algú finalment doni la cara i em demani perdó”, afirma amb la serenitat i fermesa de qui no té res a perdre.
La història de Rosario revela, una vegada més, la lentitud amb què avança un sistema que, almenys sobre el paper, hauria de protegir els ciutadans, i el silenci d'unes institucions que semblen no trobar la manera —o la voluntat— de reparar el dany causat. Un error que ningú assumeix i que deixa una dona centenària sense els records de tota una vida. Així de cruel és la impunitat dels funcionaris de justícia. I de qualsevol àmbit de l'administració pública.