En el teatre de la política catalana, on els gestos sovint parlen més que les paraules, la CUP ha trobat un nou escenari a 𝕏, l’antic Twitter. En Dani Cornellà, amb el seu habitual xandall i un fervor que sembla bategar al ritme de les redaccions del Paseo de la Castellana, ha fet seva una peça d’EL PAÍS (03/07/2025) que retrata Aliança Catalana (AC) com un partit absent, amb un 81% de faltes a les comissions del Parlament.
El hashtag “Aliança per la pasta” ressona com un crit de guerra, però el mirall de la coherència, entelat per la pols del sistema, revela una CUP més còmoda en el joc de l’establishment que en el de la revolució.
La crítica d’EL PAÍS és clara: AC, liderada per Sílvia Orriols, només ha assistit al 19% de les comissions entre octubre de 2024 i abril de 2025. La xifra és crua, però la CUP no pot aixecar el dit acusador sense que el seu propi reflex els delati. A la comissió Pegasus, que investigava l’espionatge estatal, els cupaires també van brillar per la seva absència, un silenci que contrasta amb el seu discurs de defensa de les llibertats. És com si un poeta reclamés muses però deixés la ploma a casa.
Els diners del sistema que la CUP s'embutxaca
I què dir dels diners, aquest tema que en Cornellà esgrimeix com un anatema? La CUP ha rebut 2,6 milions d’euros en subvencions electorals des del 2015, segons el DOGC i el Tribunal de Comptes. El 2021, amb nou escons, van encaixar 1,2 milions; el 2024, amb quatre, 600.000 euros, a més de fons per projectes com la promoció del català.
En canvi, AC, amb dos escons, va rebre uns 150.000 euros el 2024. Acusar-los de “viure per la pasta” és com si un mercader opulent renyés un pagès per vendre quatre pomes. La ironia és tan esfereïdora que gairebé es pot tallar amb un ganivet de punta fina.
Però el quadre es tenyeix de tons més foscos quan mirem els tripijocs parlamentaris d’aquesta legislatura. El 2024, ERC va cedir temporalment un diputat, Rubèn Wagensberg, a la CUP perquè pogués formar un grup propi i deixar AC sola al Grup Mixt, una maniobra dirigida i aplaudida per PSC, Junts, ERC Comuns i la mateixa CUP.
Aquesta reforma reglamentària, aprovada el juliol de 2024, va permetre als partits redistribuir càrrecs i comissions, sobrecarregant AC amb una assignació desproporcionada per als seus dos diputats. El mateix Diari Ara, va assenyalar aquest “frau de llei” com una tàctica per ofegar AC amb feina, sense presidències ni recursos suficients. És un joc de poder ben orquestrat, on la CUP, lluny de ser antisistema, es mou com peix a l’aigua en les aigües tèrboles de l’establishment colonial.
Més escàndols cupaires
Les ombres no s’acaben aquí. La militància cupaire ha estat vinculada a episodis de violència que deixen un regust amarg. El 25 de gener de 2025, a la plaça Comas de Les Corts, una carpa d’AC va ser destrossada per un grup vinculat a Arran, deixant un militant ferit greu amb una fissura cervical. Els Mossos van detenir tres persones, incloent-hi Adriana Llena, exregidora de la CUP. A Salt, el mateix any, un altre assalt a una carpa d’AC va sumar danys i amenaces.
Condemnes per danys i lesions en protestes relacionades amb la CUP no són novetat. I en Cornellà, que un dia va defensar el seu estil informal amb un “si us pica, rasqueu-vos”, calla quan li pregunten per aquests fets.
La CUP, que es presenta com l’ànima pura de l’independentisme, ha abraçat el sistema que diu combatre. Les reformes reglamentàries que els afavoreixen, les subvencions que engreixen els seus comptes i el silenci davant la violència dels seus afins són un retrat incòmode.
La seva croada contra AC, amplificada per un diari que molts veuen com el braç mediàtic de l’establishment espanyol, només fa més evident aquesta paradoxa. En aquest teatre de la política, la CUP sembla haver escollit el paper del moralista que oblida el seu propi guió. És hora que netegin el mirall i deixin de ballar al compàs d’un sistema que, malgrat els seus crits, els acull amb els braços ben oberts.