Hi ha històries que no haurien d’existir. No perquè no siguin veritat, sinó perquè la seva sola existència trenca alguna cosa essencial dins nostre: la confiança en el món, en la condició humana, en la promesa que els nens poden créixer sense por. La història de Sabine Taasa, veïna de Netiv Haasara (Israel), a menys de 400 metres de la franja de Gaza és una d’aquestes.
Una història que fereix l’ànima. Que crema per dins. Però que cal escoltar, perquè ens parla de la resiliència d’una mare, d’uns fills trencats i d’un món que gira massa sovint l’esquena al dolor aliè fins a banalitzar-lo.
L’albada de l’horror
El 7 d’octubre de 2023, quan el sol començava a escalfar les platges del sud d’Israel, Or Taasa, un nen de disset anys, va sortir com cada matí a caminar a la platja de Zikim. Era un adolescent somiador, amant de la mar, de mirada dolça i gestos prudents. A casa seva, Sabine encara dormia quan el seu fill petit, Zohar, la va despertar alarmat pels sorolls que venien de fora. Van baixar a la sala de seguretat, aquella petita habitació blindada que els israelians que viuen a prop de Gaza coneixen bé.
Però aquell matí, cap porta blindada ni sistema domòtic va poder protegir-los.
Terroristes de Hamàs van irrompre a la casa. Armats fins a les dents amb granades, RPG, AKM i cridant en accent persa ALLAHU AKBAR tot envaïnt la pau d’una llar i una bonica família que no havia fet res més que viure. Gil, el pare, un heroi dels nostres temps, no s’ho va pensar gaire quan els terroristes palestins van llançar-li una granada. No ho va dubtar.
La va agafar i se la va prémer contra el ventre: “Us estimo” foren les seves últimes paraules. Volia salvar els seus fills, Shay i Koren, de 8 i 12 anys. Uns segons després, va ser disparat al cap. Va morir mentre els terroristes, impassibles, bevien Coca-Cola de la nevera de la família. Igual recordeu aquestes imatges que van donar la volta al món.
A la platja, Or havia trucat a la seva mare. “Mama, he de penjar. No et preocupis.” Amb la veu tremolosa, però sense plorar. Es va acomiadar així, com si protegís la seva mare fins i tot en l’últim moment. Els terroristes el van assassinar amb sis bales al cap. Ho van filmar. Ho van retransmetre en directe amb les seves Go-Pro per Telegram, Instagram i Facebook. Ho van celebrar.
Dinou persones més van morir aquell dia a la platja de Zikim.
A casa, Sabine resistia amb els seus fills. Va gravar un vídeo on es veia en Shay cobert de sang, amb un ull penjant. El petit no plorava, només gemegava. El seu germà Koren, glaçat, no deia res. Un veí va intentar ajudar-los amb un ganivet. Els terroristes el van matar i va quedar-se dessagnant-se davant d’ells durant dues hores. No hi havia ambulàncies. Ni policia. Ni exèrcit.
Només ells. I la mort.
Quan finalment els soldats van arribar, Sabine va trobar Shay i Koren mig inconscients fora de la sala. Els va recollir com va poder i els va tornar a l’interior. Van ser evacuats en un vehicle blindat. Abans de marxar, Sabine va veure el cos del seu marit al terra, “ajagut com un àngel”. El va besar. El va acomiadar. Però no hi ha bes que curi una ferida com aquesta.
Quan el món escolta massa tard
El 18 d’octubre, Gil i Or van ser enterrats junts. Pare i fill, costat per costat. Una llar trencada enterrada en silenci. I una mare —refugiada ara a Netanya— que lluita com pot per sostenir el dolor i cuidar els seus tres fills vius: Zohar (16 anys), Koren (13) i Shay (9). Però no és fàcil.
Koren no suporta que el mirin. No tolera que el toquin. S’amaga rere una barrera invisible que el trauma ha construït dins seu. Shay, que ha perdut un ull, entra en pànic si la seva mare s’allunya més de dues hores. Avui hi era però absent. La seva veu trenca en explicar-ho. Però ella no plora en públic. Ha après a contenir el plor. Plorar és un luxe per a qui té temps. I ella només té temps per sobreviure.
Un crit al món, una veu ferida
El passat 4 de setembre, Sabine va parlar davant del Comitè dels Drets de la Infància a les Nacions Unides. Ho va fer amb la dignitat de qui ja no té res a perdre. Les seves paraules, en una sala massa acostumada a discursos buits, van retumbar amb una veritat inapel·lable:
“Necessito que deixin de culpar-nos.”
“És normal disparar a un nen de 17 anys sis vegades al cap?”
“Aquests nens són el futur d’Israel, del món. Si no les ajudem i les curem ara, no tindrem futur.”
Parlava pels seus fills. Però també per tants altres nens israelians que han estat víctimes d’una guerra que no han escollit. No demanava complicitat i empatia. Aquella humanitat que sembla ara perduda a Occident. Només demanava reconeixement.
“Els israelians no som criminals. Ells[Hamàs]són els dimonis que maten nens, dones, ancians.”
També a Catalunya
Pot semblar lluny. Però a Catalunya també coneixem el dolor d’un pare que ha vist morir un fill per l’odi. Javier Martínez, el pare del petit Xavi, assassinat a la Rambla l’agost del 2017, va passar per un infern similar. Aquell dia, la mort també va baixar del cel, en forma d’odi, d’intolerància i fanatisme.
Javier, com Sabine, han triat parlar. Han triat no callar. I ho fan des del dolor, però també des de la humanitat. Com Sabine, va veure com el seu fill era arrencat del món per un acte de barbàrie que mai hauria d’haver succeït. I també va haver d’aguantar que alguns s’atrevissin a relativitzar l’horror, com si el dolor pogués tenir bàndols.
Quan escoltem Sabine, recordem Javier. I en el fons, sabem que la seva lluita és la mateixa: dir la veritat, perquè el món no oblidi. Que ningú més hagi de passar pel mateix.
No és política. És humanitat
La història de Sabine no és un comunicat oficial. No és propaganda. És el relat cru, salvatge i desesperat d’una mare que ha perdut el que més estimava i que veu com el món gira l’esquena al seu dolor. I és també un mirall. Perquè cada vegada que justifiquem, relativitzem o simplifiquem el conflicte del Pròxim Orient oblidem que a sota de cada bandera hi ha nens. I mares. I gent que estima.
Quan Sabine diu “jo ja no visc, sobrevisc”, ho diu també per nosaltres. Perquè la indiferència ens deshumanitza a tots. I perquè la seva història ens obliga a mirar el dolor de cara. Sense filtres. Sense excuses.
Catalunya ha de saber. I ha de sentir. Perquè només escoltant el plor dels altres, som capaços de no repetir els mateixos errors. Sabine Taasa no demana pietat. Demana memòria. Demana justícia. I ens interpel·la a tots.
Perquè darrere d’un atac hi ha noms. I aquell 7 d’octubre, un d’aquests noms va ser Or Taasa, que només volia veure el mar. I que va morir dient “Mama, no et preocupis”.