La periodista Mònica Terribas, exdirectora de Catalunya Ràdio i veu habitual del progressisme català, ha tornat a incendiar el debat polític amb unes declaracions que han provocat una onada d’indignació a les xarxes.
En la seva intervenció, emesa per Catalunya Ràdio, Terribas no només va equiparar Alberto Núñez Feijóo amb Donald Trump, sinó que també va llançar un atac directe contra partits com Aliança Catalana i Vox, acusant-los de voler "treure drets fonamentals" i de fomentar un país "on hi ha ciutadans sobrers".
Defensa de la immigració i menyspreu a la crítica
Terribas, en un to vehement, va afirmar que sense els "10 milions d’immigrants" que hi ha a Espanya, sectors sencers de l’economia s’ensorrarien. Va justificar la immigració massiva per raons demogràfiques, assenyalant que la natalitat autòctona està per sota del nivell de reemplaçament.
Per a ella, el problema no és la immigració ni el seu impacte en la seguretat, sinó que es digui el contrari. De fet, va demanar que es deixin de "dir mentides" i que es revisin les dades. Tanmateix, el que ha cridat més l’atenció és el seu menyspreu cap a les inquietuds d’una part creixent de la societat catalana.
Aquestes preocupacions legítimes, que partits com Aliança Catalana recullen sense complexos, són qualificades per Terribas com a "mentides" i "discursos de l’odi".
Cordó sanitari i veto polític
Terribas va deixar clar que, des del seu punt de vista, formacions com Aliança Catalana i Vox han de ser excloses del poder. "No poden tocar poder per raons òbvies de drets fonamentals", va afirmar, insinuant que aquestes formacions no són democràtiques o que representen un perill per a la convivència.
Aquestes paraules, tanmateix, xoquen amb la realitat que Aliança Catalana ha estat votada per desenes de milers de catalans i ha aconseguit representació democràtica amb propostes clares: frenar la immigració massiva, protegir la llengua catalana i combatre l’islamisme radical.
Els anomenats "cordons sanitaris" que defensa Terribas no són més que intents de silenciar el votant dissident. Mentre partits tradicionals pacten entre bastidors, sense oferir solucions reals, formacions emergents canalitzen el malestar popular amb propostes directes i sense eufemismes.
Una visió elitista, desconnectada de la realitat
En la seva intervenció, Terribas va defensar el discurs globalista i tecnocràtic que tantes vegades ha fracassat. Va apel·lar a models europeus com el de Meloni a Itàlia, diferenciant entre el que es diu per guanyar vots i el que es fa al poder, com si governar signifiqués trair el que s’ha promès.
Però potser el més revelador va ser la seva afirmació final: “Aquest no és el país que volem”. Qui és aquest “nosaltres” que defineix el que Catalunya ha de ser? Una elit mediàtica que viu blindada de la inseguretat en barris gentrificats? Una classe política que no trepitja un hospital públic ni comparteix metro amb el ciutadà de peu?
Davant d’aquesta visió tancada, cada cop més catalans reivindiquen una altra veu. I aquesta veu és la que està representant Aliança Catalana.
La resposta democràtica és a les urnes
Mentre Mònica Terribas proposa excloure, censurar i deslegitimar aquells que no comparteixen la seva ideologia, Aliança Catalana proposa recuperar el control polític, econòmic i social de Catalunya. No des de l’odi, com se’ls acusa, sinó des del sentit comú i l’amor a la terra, la cultura i la seguretat dels seus.
Perquè voler viure en català, en pau i amb dignitat no és extremisme: és supervivència. I aquesta supervivència ja té una portaveu clara: Sílvia Orriols.