El #Superdissabte d’Aliança Catalana
Aquest cap de setmana, Catalunya ha viscut una escena que feia anys que no es veia: centenars de voluntaris sortint al carrer per defensar la seva Nació sense subvencions i sense por al què diran. El Superdissabte d’Aliança Catalana ha desplegat 42 parades informatives arreu del país, mobilitzant més de 600 catalans en una àmplia operació de base que ha anat molt més enllà d’una acció de partit. Ha estat una declaració d’existència col·lectiva davant d’un sistema que s’ha acostumat a controlar el relat des dels despatxos.
Des de Ripoll fins a Mataró, passant per Girona, Tarragona, Barcelona, Sabadell, Valls, Lleida o Cambrils, les carpes blaves aliades han ocupat carrers i places amb una consigna inequívoca:
«Recuperem Catalunya per als catalans»
La imatge s’ha repetit arreu: famílies aturant-se, joves afiliant-se com a militants, veïns debatent sobre seguretat i identitat. Una escena que remet a les grans diades nacionals, però amb un element diferencial: només persones parlant entre elles, cara a cara, en un exercici de sobirania civil.
Primer #Superdissabte d'Aliança Catalana!
Gràcies als més de 600 catalans que heu fet possible aquesta jornada.
Una nació que desperta, un poble que s’organitza i una força que ja ningú aturarà!
💙#SalvemCatalunya pic.twitter.com/VM7QQ7jAVs
— Aliança Catalana (@CatalunyaAC) October 25, 2025
El valor d’una logística invisible
Organitzar quaranta-dues parades en un sol cap de setmana, de manera coordinada i sense recursos públics, és una proesa logística. Requereix una xarxa de responsables comarcals, transport de material, autoritzacions municipals, equips de seguretat i comunicació, canals digitals i, sobretot, hores infinites de voluntariat. Més enllà de la política, és un exercici de comunitat i confiança: la demostració pràctica que Catalunya encara sap organitzar-se per si mateixa. La capacitat de treball i dedicació de l’estructura aliada en tot plegat també hi té molt a veure.
Aquest esforç no és fruit de la improvisació. Respon a una estratègia de fons: ocupar l’espai públic abandonat pel processisme i reconnectar amb la gent allà on el relat oficial ha deixat desert. Mentre els partits tradicionals s’enfanguen en pactes estèrils, aquesta nova fornada d’independentistes ha interioritzat una vella lliçó de Sun Tsè:
«Guanya qui sap moure’s allà on l’enemic no arriba»
El carrer és, avui ─sempre ho ha estat─, el nou camp de batalla simbòlic.
Entre la filosofia i la política real
El Superdissabte d’Aliança Catalana ┬i de Sílvia Orriols─ pot llegir-se també com un acte de resistència cultural. Enric Prat de la Riba va escriure que la nació catalana “no és una invenció, sinó una continuïtat que cal defensar cada dia”. Cent vint anys després, aquell principi torna a prendre forma en aquesta mobilització que no demana permís per existir.
El sociòleg Pierre Bourdieu advertia que el poder no resideix només en les institucions, sinó també en el camp simbòlic, allà on es decideix què és legítim dir o pensar. Aliança Catalana ha irromput just en aquest terreny, qüestionant els tabús del discurs políticament correcte i retornant al debat públic conceptes que molts catalans creien prohibits. Des d’una mirada contemporània, Benedict Anderson definia les nacions com a “comunitats imaginades”.
El que ha passat aquest cap de setmana és exactament això: milers de persones reconeixent-se mútuament com a part d’un projecte comú, més enllà de les sigles o dels líders. El resultat és un efecte sociològic innegable: després d’anys d’anestèsia política, el poble català ha tornat a mirar-se als ulls gràcies a una dona menudeta, però intransigent, com tots plegats.
L’operació del poble contra el règim
No és estrany que el sistema hagi reaccionat amb incomoditat. Les televisions públiques han silenciat l’esdeveniment o l’han reduït a una nota marginal, mentre els adversaris polítics han intentat desacreditar-lo amb els tòpics habituals. Però la realitat és tossuda: cap altra força política catalana ha aconseguit mobilitzar tants voluntaris de manera simultània en tots els territoris del país enguany. Ni el PSC, ni ERC, ni Junts, ni la CUP.
Aquest buit estructural ja el descrivia Zbigniew Brzezinski a The Grand Chessboard: les societats que perden la seva identitat acaben convertides en peces d’un tauler global que no controlen. El Superdissabte, en canvi, ha estat una jugada pròpia: una maniobra de flanqueig cultural i polític, feta amb recursos mínims però amb una energia que cap aparell institucional pot fabricar.
Un fenomen que supera la política
El més significatiu no és la xifra de parades o de voluntaris, sinó la naturalesa del moviment. Beu de la tradició catalana —d’Almirall a Prat de la Riba passant per Macià, Cardona, Heribert Barrera o Xirinacs— però parla el llenguatge del segle XXI: proximitat, acció directa i autenticitat. Allà on el processisme ofereix retòrica, Aliança Catalana ofereix presència i resistència. Allà on els partits cerquen titulars, aquí es cerca comunitat i germanor.
El resultat és una ruptura emocional amb el vell independentisme, convertit en gestoria institucional. El Superdissabte no és només una acció de partit: és una reivindicació de sobirania personal i col·lectiva, un crit contra la resignació. En paraules de Prat de la Riba, és «la voluntat de ser», expressada al segle XXI amb carpes, fulls informatius i converses de carrer. Això no va de seguidors a les xarxes socials.
Un avís a la vella política
Els adversaris poden menysprear-ho, però el missatge ja ha calat: el cordó sanitari comença a trontollar. Cada atac mediàtic, cada silenci interessat, cada insult de despatx només reforça la narrativa d’un poble, el català, que se sent exclòs del seu propi futur.
El Superdissabte ha canviat les regles del joc. Ha convertit la persecució política en capital social, la censura en visibilitat i la resistència en esperança. A partir d’ara, cap debat sobre Catalunya podrà ignorar l’existència d’una alternativa que no es resigna a perdre el país.
El Parlament pot continuar mirant cap a una altra banda, i els mitjans poden continuar fingint que res no passa. Però els carrers, les comarques i els pobles ja han parlat. Aliança Catalana ha posat el peu a terra. I quan el poble s’organitza, el règim tremola.
SPOILER: Aviat Junts copiarà de nou Aliança Catalana
