És una escena clàssica de qualsevol oficina, grup d'amics o trobada familiar. Algú arriba tard a una conversa i demana: "Va, ràpid, fes-me'n cinc cèntims, que no sé de què parleu". O potser ets tu qui, per estalviar temps, dius: "T'ho explico, però te'n faig cinc cèntims, que no tenim tot el dia". La fem servir constantment per demanar o oferir un resum breu i directe d'una situació. És una expressió tan catalana, tan integrada al nostre ADN lingüístic, que mai no ens plantegem el seu significat literal.
Perquè, si ho pensem fredament, quina relació hi ha entre una conversa ràpida i cinc cèntims de pesseta? Per què aquesta xifra i no una altra? La resposta és un petit i fascinant viatge en el temps, a una època no tan llunyana de telèfons públics, cabines de vidre i monedes que dringaven a la butxaca.
Una conversa a preu de pesseta
Per entendre l'origen de "fer-ne cinc cèntims", hem de situar-nos a la primera meitat del segle XX. En aquell temps, tenir un telèfon a casa era un luxe a l'abast de molt pocs. La manera més habitual de comunicar-se a distància era anar a un locutori o a una de les famoses cabines telefòniques que hi havia al carrer. I, és clar, aquelles trucades no eren gratis.
Per poder parlar, calia introduir monedes. La tarifa bàsica, la més econòmica, la que et permetia establir la connexió i parlar durant un temps molt limitat (normalment, uns tres minuts), costava exactament això: cinc cèntims de pesseta. Si volies allargar la conversa, havies d'anar afegint més monedes.
Imagina't l'escena: entres a la cabina, poses la moneda i saps que tens un temps rècord per donar el teu missatge. Tant si era per explicar un xafardeig, donar un encàrrec o confirmar una cita, havies de ser clar, concís i anar directament al gra. No hi havia temps per a divagacions. Havies de condensar tota la informació important en el breu espai de temps que et compraven aquells cinc cèntims. D'aquesta necessitat, d'aquesta urgència per resumir, va néixer l'expressió. "Fer-ne cinc cèntims" era, literalment, aprofitar el valor d'aquella moneda per explicar el més important.
Una expressió que ha sobreviscut al seu origen
El més curiós de tot és com una expressió tan lligada a una tecnologia i a una moneda ja desaparegudes ha sobreviscut amb una salut de ferro. Avui, que vivim en un món de tarifes planes, trucades il·limitades i missatges de veu que poden durar una eternitat, el concepte de "pagar per minuts" ens sembla prehistòric. Tot i això, l'expressió continua sent perfectament vàlida i tothom l'entén.
Això demostra la força de les imatges que crea la llengua. La idea d'una informació breu i concentrada va quedar tan ben reflectida en l'escena de la cabina telefònica que ha perdurat fins als nostres dies, independentment del seu context original. És una expressió genuïnament catalana, ja que la seva traducció literal a altres idiomes, com el castellà ("hacer cinco céntimos"), no tindria cap sentit.
Així que la pròxima vegada que demanis a algú que te'n faci "cinc cèntims", recorda aquesta història. No estàs demanant només un resum; estàs, sense ni adonar-te'n, fent un petit homenatge a l'enginy dels nostres avis i a aquelles converses a contratemps en una cabina telefònica. I això fa que la nostra llengua sigui, si fos possible, encara més especial.