Imagina l'escena: vas caminant pel carrer, capficat en les teves coses, i de sobte, com un llampec, recordes que t'has deixat les claus posades al pany de casa.
Quina és la primera frase que et ve al cap per descriure aquesta epifania sobtada? Per a molts de nosaltres, la reacció instintiva seria pensar: "En aquell moment, em vaig donar compte que m'havia deixat les claus". Sona bé, oi? Sembla una expressió lògica, gairebé natural. I és que, efectivament, és un calc directe i perfecte del castellà "darse cuenta".
Aquesta expressió és un dels paranys més subtils i estesos de la nostra llengua. No és una paraula manllevada, com podria ser "parquing", sinó una estructura sencera que hem importat i que fem servir sense gairebé pensar-hi. Però en català, el verb 'donar' té un significat molt tangible: donem un regal, donem un cop de mà, donem la mà... però no "donem" una realització. Llavors, quina és la forma correcta i genuïna d'expressar aquesta idea?
La solució precisa: el verb 'adonar-se'
La paraula precisa i correcta en català per a aquesta acció de percebre o entendre alguna cosa de sobte és el verb 'adonar-se'. És un verb pronominal, és a dir, un d'aquests que sempre van acompanyats d'un pronom (em, et, es, ens, us, es) que concorda amb la persona.
La clau per fer-lo servir bé és recordar que gairebé sempre va seguit de la preposició 'de' o de la conjunció 'que'. Vegem-ho amb exemples clars per substituir l'estructura incorrecta:
- En lloc de: "Em vaig donar compte que plovia."
- La forma correcta és: "Em vaig adonar que plovia."
- En lloc de: "No s'ha donat compte de l'error que ha comès."
- La forma correcta és: "No s'ha adonat de l'error que ha comès."
- En lloc de: "Volem que us doneu compte de la importància de l'assumpte."
- La forma correcta és: "Volem que us adoneu de la importància de l'assumpte."
Un pas més enllà: i el pronom 'en' quan apareix?
Ara que ja tenim clar que hem de fer servir 'adonar-se', podem refinar-ne encara més l'ús. Què passa quan allò de què ens adonem ja s'ha dit a la frase? Per no repetir-nos, fem servir el pronom 'en'. Aquest pronom substitueix la part que comença amb 'de'.
És més fàcil del que sembla. Mira aquests exemples:
Una persona et diu: "La sopa està molt salada". Tu la tastes i respons:
- Incorrecte: "Ostres, no m'havia donat compte."
- Correcte: "Ostres, no me **n'**havia adonat." (Aquest 'en' substitueix "d'això" / "de la sal").
- "Saps que avui tanquen abans les botigues?"
- "Ah, no! Gràcies per avisar, no me **n'**havia adonat."
Aquest ús del pronom 'en' és un tret característic del català que fa que la llengua sigui més àgil i fluida.
El recordatori final
Sabem que els automatismes costen de canviar. La trampa de "donar-se compte" és que, com que la sentim a tot arreu, el nostre cervell l'accepta com a bona. Però ara ja tens l'eina per detectar-la i corregir-la. Associa la idea de "descobriment sobtat" o "percepció" amb el verb adonar-se.
Cada cop que tries 'adonar-se' en lloc de 'donar-se compte', no només estàs parlant un català més genuí, sinó que estàs remarcant una paraula pròpia i precisa del nostre idioma. És un petit canvi que marca una gran diferència. A partir d'ara, segur que te *n'adonaràs cada cop que ho sentis.