De la resistència a la governança: el laboratori polític d’Aliança Catalana
Quan el 2024 va començar amb Aliança Catalana irrompent al Parlament, molts analistes van veure aquell fenomen com una anomalia territorial, un “accident de Ripoll”. Un any i mig després, el panorama és diferent: el que semblava perifèric s’ha convertit en el vector que reconfigura el debat polític i social sobre el sentit del país sencer. A mesura que el PSC i Junts es disputen una gestió autonòmica cada cop més burocratitzada, Sílvia Orriols ha anat construint, gairebé en silenci, una arquitectura política que combina identitat, eficàcia i sobirania econòmica.
Catalunya torna a ser un laboratori. Però aquesta vegada, el laboratori no és el d’un progressisme postnacional sinó el d’una reconstrucció sobirana davant la globalització. L’estratègia d’Orriols és, en essència, una contrahegemonia gramsciana aplicada: convertir la marginalitat en relat central, el rebuig del sistema en projecte d’ordre, i la resistència en governança potencial.
El punt d’inflexió no és només electoral sinó cultural. En una època on la política sembla reduïda a gestió administrativa i discurs emocional buit, Aliança Catalana proposa una síntesi poc freqüent: defensa identitària i modernitat tecnològica.
En lloc d’abraçar la retòrica globalista de la diversitat com a fi en si mateixa, Orriols recull la tradició catalana del treball, de l’ordre, de l’eficiència, i la projecta sobre la societat digital. Aquesta combinació ─que als ulls dels seus adversaris és “populista”─ és, en realitat, un retorn a la matriu civilitzadora catalana: una cultura capaç de resistir imperis i de reinventar-se històricament sense perdre llur essència.
El Bienni 2024-2025: la fase d’assentament i la batalla pel relat
El Bienni 2024–2025 ha estat, per a Aliança Catalana, un període d’incubació estratègica. Sense l’estructura administrativa dels grans partits ni la complicitat mediàtica que els acompanya, la formació ha optat per la política de la persistència. En cada sessió parlamentària, el grup mixt s’ha convertit en una trinxera d’orfes del sistema: un espai mínim però intens on la dissidència no és gest, sinó mètode.
A diferència de les noves forces europees sorgides per reacció emocional, Sílvia Orriols ha combinat la denúncia amb la institucionalitat. Els seus discursos no són només provocació; són disseny. Quan interpel·la el Govern per les dades d’inseguretat o per l’impacte de la immigració descontrolada, no ho fa des de la simple alarma, sinó des d’un diagnòstic estructural: Catalunya ha perdut el control de les seves decisions clau.
El cordó sanitari o Pacte de la Vergonya ─la seva exclusió pública, mediàtica i política─, lluny d’asfixiar-la, li ha proporcionat l’aurèola d’autenticitat que Gramsci descrivia com a requisit per a l’hegemonia emergent: la sensació de representar el sentit comú que el poder ja no expressa.
Durant el 2025, aquest relat ha anat prenent cos en tres dimensions concretes: la identitària, la socioeconòmica i la institucional. En la primera, Aliança Catalana ha recuperat el llenguatge de la pertinença ─“primer els catalans”─, però l’ha vinculat a la idea de sostenibilitat nacional: la defensa de la llengua, de la seguretat i de l’educació pròpia com a actius col·lectius, no com a tòtems culturals.
En la segona, ha introduït un discurs econòmic d’ordre productiu: la necessitat de reconstruir el teixit industrial i energètic català com a garantia de llibertat efectiva. I en la tercera, ha qüestionat el model de gestió autonòmic colonial social-processista, tot defensant una administració més lleugera, eficient i digital. Amable amb el contribuent, en definitiva.
Aquesta tríada –identitat, productivitat, sobirania institucional– és la matriu que diferencia Orriols dels seus adversaris. Mentre ERC i Comuns parlen d’ “inclusió” i “valors globals” o Junts s’aferra a l’ambigüitat calculada del pactisme –la puta i la Ramoneta de tota la vida, Aliança Catalana parla d’excel·lència, ordre i país. D’esperança.
L’estratègia silenciosa: del discurs a la infraestructura
Hi ha una part invisible del projecte d’Orriols que explica la seva persistència: la construcció d’una infraestructura discursiva i territorial. Al llarg del 2025, Aliança Catalana ha anat teixint un entramat comarcal, especialment a Ponent, a Girona i a zones industrials del Bages i Osona, on el malestar amb la globalització és tangible.
Aquest teixit no és de masses, sinó d’alta densitat. La seva força rau en la coherència: cada militant, cada regidor, cada simpatitzant reprodueix el relat amb una disciplina ideològica poc freqüent en la política catalana contemporània. Aquesta coherència, lluny de ser dogmàtica, respon al què els spindoctors moderns ─de Luntz a Bannon─ anomenen “message discipline”: la repetició estratègica d’un marc semàntic que fa que el missatge penetri fins i tot a través del rebuig.
El missatge d’Orriols és simple però tanmateix polièdric: Catalunya ha d’aprendre a dir no. No a la dilució identitària, no a la submissió fiscal, no a la dependència tecnològica. Aquest “no” no és reacció: és un instrument de reconstrucció. És l’afirmació que precedeix la proposta.
Nogensmenys, la seva comunicació digital ha introduït una metodologia pròpia: convertir els plens parlamentaris en micro-espectacles virals, on el missatge visual (una pregunta directa, una expressió ferma, una resposta incòmoda) supera l’impacte de la propaganda institucional del “govern de tothom”. És la transposició catalana de la teoria d’Entman sobre el “framing”: qui defineix el marc, domina el debat.
Aquesta tàctica ha permès als aliats convertir la seva marginalitat en centralitat simbòlica. En un entorn totalment hostil on els grans mitjans subvencionats la ignoren, els seus clips a ? i Instagram arriben més lluny que moltes rodes de premsa oficials. Això no és improvisació, sinó disseny d’alta volada. És, de fet, la traducció comunicativa d’un principi que la teoria política clàssica resumeix abastament: l’hegemonia no és només poder, és sentit.
Catalunya com a país petit resilient
Per entendre el fons d’aquesta estratègia, cal llegir-la en clau històrica. Catalunya ha sobreviscut com a civilització política gràcies a la seva capacitat de convertir la perifèria en centralitat. Quan el món s’ha globalitzat ─ja fos sota l’imperi castellà, la Revolució Industrial o la Unió Europea─, la resposta catalana ha estat sempre la mateixa: resistir preservant la identitat com a eina per seguir prosperant amb eficiència.
Avui, el repte és el mateix de les generacions anteriors però digitalitzat. En un món on els fluxos econòmics i migratoris dissolen fronteres, Catalunya torna a jugar el paper del país petit que vol ser gran no per extensió, sinó per qualitat. Aquest és el nucli del pensament orriolista: no hi ha futur sense sobirania productiva.
En termes d’economia política, això equival a una reacció al globalisme desregulat. Dani Rodrik, un dels economistes que més ha analitzat la crisi de la globalització, sosté que els països que mantenen identitat i institucions sòlides poden modular els xocs globals millor que els que depenen de fluxos exògens. Orriols aplica aquesta intuïció a escala catalana: un país no pot ser lliure si depèn de Brussel·les per l’energia o de Madrid per la seguretat.
D’aquí neix el discurs sobre reindustrialització, IA i sobirania tecnològica: la idea que Catalunya pot ser un país petit, però altament eficient, que combini la tradició productiva del segle XX amb la intel·ligència artificial com a instrument de planificació moderna. Aquesta visió trenca amb el relat victimista i posa les bases d’un nacionalisme de futur i sostenible, generador de riquesa.
El model d’eficiència: d’Orriols a la política comparada
El moviment d’Orriols no és únic a Europa, però sí específic. A diferència dels populismes identitaris que han crescut en contextos de frustració massiva, Aliança Catalana no s’alimenta del ressentiment, sinó de la reorganització. És més proper al model de les “petites sobiranies” del nord i centre d’Europa ─Dinamarca, Finlàndia, Suïssa─ que a la demagògia mediterrània.
La seva aposta per l’eficiència recorda la tesi de Lipset i Rokkan sobre els clivatges fundacionals dels sistemes de partits: quan els partits tradicionals deixen de representar els interessos reals del territori, emergeixen nous actors que reorganitzen l’eix de conflicte. És d’aquesta manera com Aliança Catalana no s’insereix en l’eix clàssic esquerra-dreta, sinó en un eix més antic i més potent: sobirania vs. dependència.
Aquesta reconfiguració de pols és perceptible fins i tot en el llenguatge. On uns parlen de “valors republicans”, Orriols parla de “civilització catalana”; on uns invoquen “drets socials”, ella parla de “deures cívics”. No és semàntica, és antropologia política.
En termes científics, això equival a la creació d’una nova hegemonia moral: fer que el ciutadà senti que la defensa de la seva identitat és un acte d’eficiència, no de nostàlgia. Aquesta operació cultural és el que permet que un discurs nascut en una vila de muntanya com Ripoll, altrament origen de la Nació catalana, pugui ressonar a tot el país malgrat l’establishment.
El 2026 com a any d’inflexió
El 2026 es presenta com l’any on aquesta acumulació de capital simbòlic pot convertir-se en poder polític efectiu. Aliança Catalana arriba amb una base consolidada, una marca reconeguda i una narrativa clara. Però sobretot, arriba amb una idea de país que no depèn dels altres.
El seu repte serà convertir la resistència en governança. Això implica professionalitzar l’estructura, atraure talent tècnic i preparar un programa de govern realista. Els indicadors de suport social mostren una tendència a l’alça en zones industrials i rurals, mentre que a les àrees metropolitanes el seu missatge comença a trencar el mur mediàtic.
Si el 2024 va ser el de l’impacte i el 2025 el de la consolidació, el 2026 pot ser el de la projecció. No només com a força parlamentària, sinó com a moviment d’idees capaç de condicionar el relat nacional. Catalunya, esgotada de promeses incomplertes i de tecnocràcia extractiva, ineficient i corrupta, pot trobar en Sílvia Orriols una síntesi entre dignitat i eficàcia: dues paraules que, fins ara, els partits tradicionals havien separat.
Una teoria catalana de la desglobalització
En el fons, el projecte d’Orriols apunta a una teoria catalana de la desglobalització: un model on el país petit es fa fort no per tancar-se, sinó per seleccionar. No es tracta de rebutjar el món, sinó de filtrar-lo. De recuperar la capacitat de decidir què entra, què es produeix, què s’ensenya i què s’assimila.
Aquest model és senzill i consta de tres pilars: sobirania industrial (incentivar la producció pròpia, especialment en àrees estratègiques com energia, tecnologia i agroindústria), sobirania digital (impulsar una infraestructura de dades i IA catalana que protegeixi la privadesa i serveixi a la planificació i eficiència pública) i sobirania cultural (reeducar el país en els valors de l’esforç, la llengua i la meritocràcia).
Si Aliança Catalana els articula amb coherència abans de 2027, pot redefinir el projecte nacional de país per a tota una generació que ja no creu en l’autonomisme ni en la retòrica buida de la independència simbòlica. Tampoc en l’autocràcia. És el retorn a la política com a administració de la realitat, no com a gest emocional.
Catalunya davant la seva ombra
Quan es mira el mapa polític europeu del 2025, pocs moviments ofereixen una síntesi tan orgànica entre identitat i eficiència com Aliança Catalana. La seva trajectòria no és meteòrica, és tectònica: lenta però imparable.
Sílvia Orriols no proposa un somni, sinó una metodologia: reconstruir el país com si fos una empresa comuna, amb rigor, límits i orgull. En un món on la política s’ha convertit en gestió de la impotència, aquest plantejament revolucionari té alguna cosa d’antiga virtut republicana.
Si el tombant del segle XX va veure com Catalunya s’integrava forçadament en la globalització, el segle XXI pot veure com reaprèn a desglobalitzar-se sense aïllar-se. En aquest sentit, el “laboratori polític” d’Orriols no és una extravagància, sinó un recordatori: els països petits només sobreviuen quan es prenen seriosament.
I potser aquesta és la clau final del momentum actual. Allà on uns veuen resistència, hi ha ja un embrió de governança. Allà on uns hi veuen provocació, ja hi ha diagnòstic. I allà on uns encara riuen, potser ja ha començat ─silenciosament─ la reconstrucció del país. Salvar Catalunya en diuen.
