L'escriptor i comunicador català Jair Domínguez ha encès les xarxes. Amb una simple frase a X, abans Twitter, ha agitat consciències. Va preguntar obertament: “Com va això de la DGAIA? En sabem res?”. El seu comentari breu, però directe va generar una allau de reaccions immediates.
Una institució sota sospita constant
La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència hauria de ser un refugi. Tanmateix, en els darrers anys acumula denúncies per negligències greus. Organismes com la Sindicatura de Comptes han assenyalat irregularitats en la seva gestió. Famílies i professionals alerten d’un sistema opac i ple d’ombres.
No es tracta només d’errors administratius o manca de recursos. Les acusacions més greus apunten a casos d’abusos contra menors tutelats. Alguns escàndols han sacsejat l’opinió pública catalana, però les explicacions oficials resulten insuficients. El silenci institucional provoca més inquietud que calma.
L’eco del cas Susana Alonso
Durant l’estiu passat va esclatar un dels episodis més tèrbols. Una menor de 12 anys, tutelada, va acabar explotada en una xarxa de prostitució. El cas, confirmat per la Generalitat, va deixar la societat en xoc. Ningú va saber explicar com un sistema de protecció va permetre un horror semblant.
Els partits polítics van reaccionar amb declaracions buides i comissions improvisades. Però poc va canviar en l’estructura que havia de vetllar per aquests infants. Aquesta inacció alimenta les sospites de complicitat o encobriment. Les preguntes de Jair Domínguez reobren ferides antigues encara sense tancar.
El rerefons de corrupció i abús
El que fa més inquietant la situació són les sospites criminals. Diversos periodistes i investigadors apunten a una xarxa d’interessos econòmics. Infants tractats com a xifres en un sistema de places i subvencions. Quants més tutelats, més diners circulen en contractes i convenis.
La vessant més fosca és la que ningú vol pronunciar. Hi ha denúncies d’abusos comesos dins dels mateixos centres tutelats. Alguns per treballadors, d’altres per persones externes amb accés privilegiat. La por i la burocràcia dificulten que els casos surtin a la llum.
Un silenci que resulta còmplice
El més dolorós és que moltes alertes van ser ignorades durant anys. Entitats socials van avisar, professionals van presentar informes, fins i tot familiars van denunciar irregularitats. Tanmateix, des de la Generalitat gairebé només van arribar respostes formals i sense conseqüències. El silenci institucional es va interpretar com a complicitat activa.
Aquest és l’eco que ressona en el missatge de Jair Domínguez. No demana respostes complexes, només exigeix saber què passa realment. En poques paraules, va exposar la manca de transparència i responsabilitat. Una pregunta senzilla que el Govern de Catalunya sembla incapaç de respondre.
Un futur que continua en entredit
El Govern ha anunciat canvis de nom i noves estructures. Però els crítics adverteixen que això és maquillatge polític sense contingut. El que cal són investigacions judicials serioses i responsabilitats clares. I, sobretot, escoltar la veu de les víctimes oblidades.
El tuit de Jair Domínguez no aporta dades noves ni proves. Però el seu valor rau a recordar el més important: els infants tutelats. Si les institucions no responen, la ciutadania continuarà exigint explicacions. Perquè el silenci ja no és una opció possible.