En una entrevista recent, el músic Ramoncín, juntament amb Víctor Manuel, exmembres de la junta de la SGAE, va detallar com Urdangarin va presentar una proposta suposadament inofensiva. Segons van relatar, l'Institut Nóos es va oferir a gestionar projectes amb promeses de “millorar la imatge” dels artistes, emprant la figura del rei emèrit com a reclam. Va ser una jugada calculada que va generar contractes amb la SGAE per valor de més de 100 000 euros l'any.
L'ham: “Don Juan Carlos I és president d'honor de la SGAE”, afirmaven, insinuant que aquella aliança omplia de confiança l'organització elnacional.cat. Ramoncín ho va resumir amb sorna: va ser “una situació ridícula”, en què l'autoritat simbòlica del monarca suposadament tranquil·litzava els artistes.
Engany a les seves víctimes
El pla no només va enganyar la SGAE, també va suposar una important filtració de fons. Durant almenys tres anys, l'Institut Nóos va cobrar a l'entitat cultural més de 100 000 euros anuals per serveis mai prestats. El volum total de fons desviats supera els 300 000 €, diners que mai van ser emprats en la millora de la imatge artística, sinó que van acabar engreixant il·legítimament la butxaca d'Urdangarin i el seu soci Diego Torres.
Víctor Manuel ho va resumir així: “Ens van prendre el pèl durant tres anys”. Aquella confiança, sustentada en la Casa Reial, va ser utilitzada per legitimar una cortina de fum que encobria una veritable estafa.
Silenci de la SGAE
La SGAE no ha emès declaracions recents. Tanmateix, després de conèixer-se l'escàndol Nóos, la institució es va convertir en focus de crítiques per la seva manca de control intern. Zarzuela, per la seva banda, va apartar el desembre de 2011 Urdangarin de tots els actes oficials, qualificant el seu comportament de “no exemplar”.
A nivell judicial, Urdangarin va ser condemnat el 2017 a cinc anys i deu mesos de presó per malversació, frau fiscal i tràfic d'influències, entre altres delictes relacionats amb el cas Nóos. A més, es va confirmar que moltes de les sumes utilitzades provenen de contractes públics inflats que mai van arribar a realitzar-se.
A les xarxes socials, diversos usuaris han recordat que l'ús del nom del rei no només va ser moralment qüestionable, sinó que va implicar una traïció a la confiança pública dipositada en la monarquia.
Les paraules de Ramoncín i Víctor Manuel aporten informació sobre un tema important
La reflexió de Ramoncín i Víctor Manuel aporta llum sobre un mecanisme poc conegut: la utilització d'una figura simbòlica, com la del rei, per inflar artificialment la credibilitat d'un projecte fraudulent. Això posa sota la lupa no només el protagonista principal, sinó també la fragilitat institucional que fa possible aquest tipus de maniobres.
En un context en què la imatge pública importava tant o més que els projectes reals, queda en evidència la facilitat amb què es van teixir xarxes basades en la percepció i el prestigi reial.