Hi ha figures que, després de dècades davant de les càmeres, aconsegueixen construir una llegenda a base de professionalitat i proximitat. A Catalunya, pocs noms han aconseguit l’afecte intergeneracional que Pere Escobar ha rebut durant la seva llarga trajectòria. Tanmateix, darrere dels focus, la història d’Escobar amaga episodis de pressió, incomprensió i una certa solitud mediàtica que ara, amb la seva jubilació, han sortit a la llum.
L’anunci de la seva marxa, l’1 de juliol passat, va sorprendre milers d’oients i espectadors fidels, i ha obert un nou capítol sobre la vida d’un dels periodistes més discrets i honestos del panorama audiovisual català.
Des dels seus primers passos a la redacció de TV3 fins al seu comiat a Catalunya Ràdio, Escobar ha esquivat les grans polèmiques i ha defugit els bàndols. Però no sempre va ser fàcil. La seva transparència —una qualitat cada cop més escassa als platós— li ha valgut tantes amistats com crítiques, i en aquesta darrera etapa, Pere ha decidit explicar, sense embuts, tot el que ha viscut a la trinxera mediàtica de l’esport.
Una carrera marcada pel “bon rotllo” i alguna ferida
Durant anys, Pere Escobar ha estat la cara amable de l’esport a la televisió pública catalana, evitant polèmiques i etiquetes que tant abunden a l’entorn futbolístic. La seva arribada a la jubilació ha servit com a excusa per a un exercici d’honestedat poc habitual entre les estrelles del mitjà.
En una entrevista recent, Escobar ha revelat que el “bon rotllo” que transmetia en pantalla era real, però no sempre va ser correspost darrere les càmeres. El periodista ha recordat episodis d’hostilitat, com aquella famosa pancarta al Camp Nou que l’anomenava, de manera despectiva, “Perico Escobar”. El motiu: les seves crítiques, sempre argumentades, al Barça de l’època Núñez, cosa que una part de l’afició no li va perdonar mai.
Les tensions no es van limitar als partits del Barça. Ja en els darrers anys, amb la retransmissió del futbol femení a Catalunya Ràdio, Escobar ha reconegut que ha estat objecte de noves crítiques. Alguns oients li retreien expressions com “les nenes” en referir-se a les jugadores, cosa que el mateix periodista atribueix a la seva manera de parlar i a l’abisme generacional. Tanmateix, lluny de refugiar-se en el victimisme, Pere sempre ha optat per l’autocrítica i el perdó quan ha sentit que s’equivocava.
L’honestedat que sempre ha defensat li va passar factura també en l'àmbit professional. Escobar no va amagar que durant l’època de ‘Gol a Gol’ va viure un any especialment dur: era la cara visible, però no tenia poder de decisió sobre el contingut ni sobre qui apareixia al programa. Sentint-se en una posició incòmoda i poc valorada, va acceptar una oferta irrenunciable d’Ona Catalana, l’emissora privada que li va oferir, segons les seves paraules, un contracte molt superior als estàndards catalans de l’època.
Reaccions al seu comiat
El comiat de Pere Escobar no ha deixat indiferent ningú a l’univers de la premsa esportiva catalana. Les xarxes socials s’han omplert de missatges d’admiració i també de reflexió. Molts companys de professió han destacat el valor d’un perfil que, en temps de trinxeres mediàtiques i enfrontaments constants, ha optat per la neutralitat i el respecte.
En plataformes com X i en programes especialitzats, han circulat fragments d’entrevistes recents on Escobar insisteix que no és “de trinxera” i que la seva prioritat ha estat sempre “ser transparent, encara que això li costés problemes”.
Aquesta confessió ha encès el debat sobre fins a quin punt s’exigeix als professionals del sector prendre partit o mantenir una postura incòmodament neutral. Molts seguidors han recordat com la rumorologia el va vincular a l’RCD Espanyol simplement per atrevir-se a criticar la gestió del Barça, un fenomen tristament habitual a la premsa esportiva.
En la seva darrera intervenció pública, Pere Escobar ha agraït les mostres d’afecte, però també ha reconegut que se’n va amb la consciència tranquil·la. Va dir que mai havia demanat permís i que sempre ha demanat perdó quan ha estat necessari. Una frase que resumeix no només la seva filosofia professional, sinó la de tota una generació que comença a retirar-se dels focus, deixant rere seu un periodisme més humà i menys tribal.
Un comiat que va obrir
Amb la retirada de Pere Escobar, s’apaga una de les veus més autèntiques i respectades de l’esport català. La seva marxa deixa un buit difícil d’omplir a TV3 i Catalunya Ràdio, però també planteja una reflexió sobre la pressió mediàtica, la independència dels periodistes i el preu de la sinceritat en el periodisme actual.
El més destacat, sens dubte, és la capacitat d’Escobar per retirar-se sent fidel a si mateix, sense rancúnies, però amb una mirada crítica al sistema. Molts espectadors i fidels seguidors es fan la següent pregunta: Marcarà la seva sortida un punt d’inflexió per al periodisme esportiu català?