A la cuina de Carme Ruscalleda, l'alta gastronomia es barreja amb la tradició, l'art i la sensibilitat. No és només una cuinera de renom, amb múltiples estrelles Michelin, sinó una artista del sabor que converteix ingredients humils en experiències memorables. En una de les seves últimes trobades públiques, Ruscalleda va sorprendre en revelar una de les seves receptes més insòlites i delicades, despertant l'atenció d'estudiants, periodistes i amants de la cuina.
Lluny de buscar l'impacte fàcil, la xef catalana va desenvolupar un discurs pausat, gairebé pedagògic, en el qual va anar deixant petites pistes sobre un ingredient inesperat. No era un producte exòtic, ni una tècnica moderna: era una cosa que tots hem tingut a la mà, però gairebé mai al plat.
Un ingredient tan bell com inesperat
Durant la seva intervenció, Carme va insistir en una cosa que repetiria diverses vegades: no tot el bonic és comestible, i no tot el comestible és segur. Parlava de flors. Més concretament, d'una en particular que ha estat símbol d'amor, de literatura i de celebració durant segles: la rosa. Però no qualsevol rosa, advertia. Les tractades amb productes químics, com les de floristeria, estan descartades.
Només es poden utilitzar roses cultivades a casa, sense pesticides, i amb una característica clau: una base del pètal que ha de ser retirada acuradament. Aquesta part blanca, on el pètal s'uneix al calze, resulta amarga i ha de ser eliminada abans de qualsevol preparació. Així ho recollia ja Plini el Vell, com va recordar Ruscalleda amb entusiasme. I és que, darrere de la poesia d'una flor, hi ha ciència, botànica i tècnica culinària.
Un procés que respecta la fragilitat
El relat va anar creixent amb detalls: com triar la flor adequada, com netejar els pètals, com evitar errors. Carme parlava amb passió, però també amb rigor. I encara que tots intuïen ja quin era el cor de la recepta, ningú s'atrevia a donar-ho per fet. Encara no se sabia si els pètals eren l'adorn o l'ingredient principal. Mentrestant, parlava d'aromes, de color, de textures… i de Sant Jordi, el dia dels enamorats a Catalunya, com el moment ideal per servir aquesta preparació.
El públic, entre l'emoció i la intriga, l'escoltava en silenci. Ruscalleda compartia consells, maridatges, combinacions ideals per a un esmorzar especial o un sopar amb formatges intensos. Però encara no deia la paraula clau.
La revelació final: melmelada de pètals de rosa
Va ser només al final, quan el relat ja estava ple d'imatges i d'aromes imaginaris, que Carme Ruscalleda va revelar el que tots esperaven: la seva melmelada més curiosa està feta amb pètals de rosa. I no de qualsevol manera.
La preparació comença amb pètals seleccionats, nets i sense la base blanca. Es fan infusió durant dues hores en aigua mineral freda, per captar la seva fragància sense cocció. Després, s'escorren i es piquen finament, en una brunoise delicada. La cocció es fa amb part de l'aigua de la infusió, sucre i suc de llimona. Concretament, 150 grams de pètals, 450 ml d'aigua, 450 grams de sucre i 30 ml de suc de llimona, durant només 10 minuts després de trencar el bull.
El llimó no només conserva, sinó que fixa el color rosat i equilibra el pH. El resultat és una melmelada suau, aromàtica i visualment preciosa.
Una recepta amb ànima de poema
Aquesta confitura, lluny de ser una simple raresa, es converteix en un producte versàtil: perfecta amb mató, iogurt, formatges intensos com Stilton o Cabrales, o simplement sobre una torrada amb mantega. Segons Ruscalleda, fins i tot pot prolongar la màgia del dia de Sant Jordi a l'esmorzar següent.
El que semblava un simple homenatge floral es converteix, a les seves mans, en una recepta completa, saborosa i plena d'emoció. Perquè com diu ella, “la cuina també ha d'entrar pels ulls… i provocar emocions”.