La reconeguda cuinera catalana Maria Nicolau ha tornat a convertir-se en altaveu d’un debat essencial a la societat catalana: la defensa dels petits productors, del camp català i dels forns tradicionals davant les grans cadenes industrials que han envaït els carrers de ciutats com Barcelona.
Nicolau ha subratllat el paper crucial que juguen tant en l’alimentació com en la protecció del territori. “No se’ls escolta, no se’ls té en compte”, ha denunciat, destacant que la seva tasca va molt més enllà de conrear blat o cuidar animals: “Gestionen i cuiden el paisatge, prevenen incendis, protegeixen la terra”.
El pa com a símbol de comunitat
Per a Nicolau, el pa no és simplement un aliment. És el resultat d’una cadena humana, d’una xarxa invisible que uneix el camp amb la ciutat, el món rural amb l’urbà. “Quan el blat es converteix en pa en un forn artesanal, estem alimentant una família, mantenint un ofici, fent possible el relleu generacional”, explica.
En la seva visió, els forns tradicionals no són només punts de venda: són espais de relació i comunitat. “Fa dies que no veig la Conxita, no deu haver vingut a buscar la seva barra de quart?”, exemplifica Nicolau amb tendresa, descrivint aquest teixit humà que fa que una ciutat no sigui un simple polígon industrial, sinó un espai amb ànima.
Crítica dura a les cadenes internacionals
Davant d’aquest model de proximitat, llança una crítica directa a les grans cadenes de fleques amb cafeteria. Per a ella, aquestes empreses no tenen cap interès real en el pa ni en la cultura alimentària catalana. “Aquests models gestionats per fons d’inversió tenen zero interès en el producte. El que els interessa és l’especulació immobiliària”, denuncia.
Segons la seva anàlisi, el que aquestes cadenes busquen no és oferir bona brioixeria ni cuidar el client, sinó mantenir llicències de restauració actives per després revendre el local a un preu més alt. “El que tenen entre mans és un negoci de compra-venda de patrimoni, no una fleca de veritat”, afirma.
Un model que buida els barris
La conseqüència d’aquest fenomen és doble: d’una banda, s’expulsen els forns tradicionals que no poden competir amb els preus baixos i els lloguers elevats; de l’altra, es buida el barri de vida, de relacions humanes, de calidesa. En paraules de Nicolau, “un barri no és només un grup de carrers, és un grup humà que es dona escalfor”.
I és que quan desapareixen els petits comerços, desapareix també la possibilitat de crear comunitat, de trobar-se, de mirar als ulls. Els grans locals impersonals poden vendre cafè i croissants, però no poden oferir conversa, preocupació ni memòria col·lectiva
Una crida urgent a reflexionar
Amb el seu discurs apassionat i honest, Nicolau ens convida a mirar més enllà de l’aparador. A pensar en el que hi ha darrere d’una barra de pa. A valorar la feina invisible de qui ens alimenta, de qui cuida la terra i de qui, amb les seves mans, forneja cada dia la tradició.
Perquè defensar l’alimentació de veritat és també defensar la cultura, la terra i l’ànima de Catalunya. I això, com bé recorda Nicolau, no es pot fer des d’un fons d’inversió.