Maria Nicolau no és una cuinera qualsevol. És una dona que ha fet de la cuina un llenguatge per pensar, emocionar i fins i tot enfadar-se. En un temps en què tot sembla accelerat, Nicolau proposa el contrari: foc lent, reflexió, arrels. La seva manera de parlar —i d'escriure— té quelcom de fogó antic, d'olla de ferro que mai no es buida del tot, perquè sempre guarda alguna cosa per a l'endemà.
Una xef que no cuina només plats
A més de ser cuinera, la Maria és divulgadora, escriptora i activista cultural. S'ha convertit en una referència a Catalunya no només pel que cuina, sinó per com ho explica. En els seus llibres, com Cuina! o barbàrie, i en les seves columnes i entrevistes, barreja l'oli amb la política, la farina amb la identitat, el pa amb la dignitat. El seu no és només gastronomia, és una mirada crítica cap al món, explicada des de la cuina.
Parla de la importància dels plats humils, de no perdre el coneixement de les àvies, de resistir-se a la banalització de la cuina en els realities. Defensa el valor del producte de proximitat, de la temporalitat dels aliments, d'aquella saviesa ancestral que està a punt d'esvair-se entre envasos de plàstic i algoritmes de recepta ràpida.
Foc que crema per dins
Qui hagi escoltat alguna vegada a Nicolau sap que no és de mitges tintes. Té una veu contundent, d'aquelles que no callen ni per protocol ni per por. Denuncia la precarietat del sector, la romantització del patiment en l'hostaleria, i el masclisme que encara segueix incrustat en massa cuines professionals.
I tot això ho fa amb l'energia de qui no ha estudiat comunicació, però comunica millor que molts. Perquè es nota que parla des de l'estómac, des de l'experiència, des de les mans que han pelat milers de cebes i saben que plorar forma part del procés.
L'enfadament més inesperat
Però el més sorprenent de Maria Nicolau no és només el seu discurs profund, ni la seva capacitat per emocionar parlant d'escudella o de calçots. De vegades, també s'enfada per coses petites. Detalls minúsculs. Irritacions aparentment inofensives que, tanmateix, diuen molt del seu caràcter i de la seva obsessió per l'harmonia en els gestos quotidians.
Perquè a Maria Nicolau no només li molesta la injustícia o la frivolitat...
Li cabreja profundament quan la tassa i el platet del cafè o de la infusió no encaixen.
Per a Maria Nicolau, cuinar és cuidar. I cuidar és també fixar-se en el petit. Per això, quan una simple tassa no encaixa amb el seu platet, es trenca l'harmonia. No és una mania sense més, és una declaració de principis: si fallem en els detalls, com podrem construir alguna cosa gran? La bellesa, com el bon brou, es cou en allò que és aparentment insignificant.